Article de Jordi Mercader Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ada Colau és una altra
L’alcaldessa d’avui no és la mateixa que la del 2015. Ben aviat va abandonar la idea de formular una Barcelona alternativa
La alcaldesa de Barcelona, Ada Colau, en una imagen de archivo. /
Ada Colau va guanyar per sorpresa les primeres eleccions i va perdre les segones davant ERC. I en tots dos casos va arribar a l’alcaldia. L’alcaldessa va començar proclamant sobiranies municipals per descobrir que tan sols eren competències; després va constatar que les empreses concessionàries no eren molins, sinó gegants; posteriorment s’ha embolicat en la discussió sobre el sentit actual del llegat de Cerdà, i, finalment, ha ensopegat amb els problemes tradicionals de tota ciutat: la neteja i la seguretat. Però, malgrat els vaticinis pessimistes dels molts mobilitzats adversaris de Colau, Barcelona segueix allà, com la Puerta de Alcalá, veient com passa el temps, superant crisis econòmiques, digerint projectes complexos i sentint-se banc de proves de la batalla local davant les emergències planetàries.
El fet que la gestió de Colau ostenti amb el 50,4% el rècord històric de contrarietat popular no s’hauria de confondre com a profecia de cap resultat electoral. El renascut Xavier Trias es va presentar el 2015 a la reelecció amb uns percentatges de suport excel·lents (el 52%) que no li van servir per guanyar. A aquest fracàs segurament hi va contribuir la pèssima orientació de la seva campanya, que promocionava l’emergent Colau com a perill ciutadà per negar protagonisme al PSC. Però tot és susceptible de contagi. Fa uns dies l’alcaldessa Colau va emular aquella estratègia asseient-se a la mateixa taula que Trias per anunciar que el candidat de Junts és el seu màxim rival, en un intent d’apartar el PSC i ERC del centre de la batalla.
Entretots
No s’haurà d’esperar gaire per conèixer el veredicte de les urnes d’aquesta maniobra de la vella política i sobre l’eterna controvèrsia entre la capacitat de percepció dels enquestats i el triomfalisme oficial de la realitat. El que és evident és que la Colau d’avui no és la mateixa que la del 2015. Ben aviat va abandonar la idea de formular una Barcelona alternativa; de fet, el model de ciutat és l’última de les preocupacions dels barcelonins, segons el baròmetre municipal, amb un 0,8%. Al seu lloc, l’alcaldessa ha optat per interpretar a la barcelonina els múltiples reptes que implica l’amenaça climàtica, perquè aquí se sent molt més còmoda. El consens obtingut és variable. Cap nou ajuntament retallarà un metro de carril bici, però no sorprendrà que les superilles perdin perímetre i es desmantellin certes experiències d’urbanisme tàctic.
El balanç de Colau és discutible, com tots els balanços; en tot cas, és perfectament defensable (i criticable) en una campanya electoral. L’alcaldessa té molt més difícil de contrarestar l’escassa empatia exhibida per bona part del seu equip amb molts dels actors econòmics i socials de la ciutat, més enllà dels assenyalats com «els poderosos», naturalment. Es podria dir que Colau no ha pogut evitar que la iniciativa de sempre s’apoderés de l’ajuntament per governar i acontentar ideològicament l’entorn digital dels comuns. Caldrà veure si això és suficient per salvar l’alcaldia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
