Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Bizarrap i Vargas Llosa
El Nobel i Shakira han recorregut a la literatura i la música de manera molt diferent per exorcitzar una ruptura sentimental
La història de la comunicació és rica en moments i productes culturals que capten l’esperit dels temps en les seves múltiples capes. No cal que siguin els primers, ni els millors, ni els més originals. És més subtil que això, del que es tracta és que toquin les tecles adequades (emocionals, per descomptat, però també tecnològiques, artístiques, ideològiques) de la manera adequada en el moment adequat. Sense esforçar-se gaire sorgeixen amb facilitat exemples de grans moments comunicatius que van captar el Zeitgeist: l’adaptació radiofònica d’Orson Welles de ‘La guerra dels mons’, l’actuació d’Elvis Presley a ‘The Ed Sullivan Show’, la retransmissió televisiva de la coronació d’Isabel II, les 95 tesis de Luter penjades a l’església del palau de Wittenberg, el primer discurs de Hitler transmès en directe per ràdio, les portades de la premsa sensacionalista nord-americana sobre l’enfonsament del cuirassat ‘Maine’, la versió musical de Will.I.Am del discurs del ‘Yes, we can’ de Barack Obama, les llumetes de colors dels bombardejos retransmesos en directe per la CNN en la primera guerra del Golf, el ‘J’accuse...!’ d’Émile Zola a la primera pàgina de ‘L’Aurore’. A aquesta llarga llista s’hi ha afegit el ‘Bzrp Music Sessions Vol. 53’ de Shakira i el productor musical argentí Bizarrap (o BZRP, segons l’edat de qui ho escrigui).
La llista de virtuts de la cançó comença amb un èxit a l’abast de molt pocs esdeveniments en el món d’avui: ha sigut durant un cicle de més de 24 hores el tema dominant en la conversa global, des de les escoles i instituts fins als llocs de treball, des de les xarxes fins als mitjans de comunicació, des dels bars i restaurants fins a les xerrades en el sopar. Poca broma, durant hores va ser molt difícil que un intercanvi social en persona o a les xarxes no fes referència a la lletra de la cançó, la coneixien persones de totes les edats que s’informen per mitjans molt dispars. En el món de la informació, és una demostració inapel·lable de poder.
Des del punt de vista cultural, la cançó ha sigut un èxit popular, amb milions de visualitzacions a YouTube. Des del punt de vista de màrqueting, és un exemple delicat de màrqueting digital, com explica l’expert David López en un post a Linkedin: per la història que explica, per l’estratègia de difusió, per la recerca dels públics objectius, pel resultat final obtingut, que es xifra en ingressos milionaris. Des del punt de vista social, ha generat debats i ha propiciat que es parli sobre la capacitat guaridora de l’art, igualtat, feminisme, masclisme, sororitat, el despit, l’abandonament, el desamor, la responsabilitat de la tercera persona en un adulteri, les relacions amb les sogres, fins i tot les bondats de la publicitat negativa. Tot això en 3:33, fins i tot la durada de la cançó forma part del missatge.
Xafarderia i famosos
Hi ha qui atribueix l’èxit de ‘Bzrp Music Sessions Vol. 53’ simplement al poder de la xafarderia, a l’atracció que una ruptura sentimental entre personatges mediàtics exerceix sobre nosaltres. I, sens dubte, la xafarderia, l’exhibicionisme del dolor i del despit són una part fonamental de la poció de ‘Bzrp Music Sessions Vol. 53’. Però disten molt de ser les úniques causes.
La cançó es va publicar pocs dies després que una altra parella mediàtica, Isabel Preysler i Mario Vargas Llosa, fessin pública la seva ruptura. Igual que Shakira, ells van exposar els seus sentiments en públic, això sí, d’acord amb el seu estil, edat, formació i tarannà. La ‘socialité’, amb una exclusiva a la seva revista del cor de capçalera. El nobel de literatura, amb un conte publicat temps enrere en una revista literària: «‘Ya me olvidé del nombre de aquella mujer por la que abandoné a Carmencita [...]. Nunca la quise. Fue un enamoramiento violento y pasajero, una de esas locuras que revientan una vida. Por hacer lo que hice, mi vida se reventó y ya nunca más fui feliz […]. Fue un enamoramiento de la pichula, no del corazón. De esa pichula que ya no me sirve para nada, salvo para hacer pipí’». La seva ruptura ha tingut considerable ressò mediàtic, però lluny del ‘Bzrp Music Sessions Vol. 53’.
En essència, la ‘pichula’ del presumpte personatge fictici de Vargas Llosa i la lloba ferida de Shakira són molt similars: exorcitzen i airegen a través de l’art (la literatura, la música) el dolor d’una ruptura sentimental de dos personatges mediàtics i molt coneguts. Comparteixen l’atracció que sobre les persones exerceixen la celebritat, la xafarderia i els drames esquinçats. La diferència és que Vargas Llosa (i Isabel Preysler) són fills del segle XX, dels llibres i les revistes, i Bizarrap i Shakira, del segle XXI, dels vídeos, els clics i els ‘influencers’. A més, i no és cosa menor, la lloba factura. ¿Com seria i quin impacte tindria un ‘Bzrp Music Sessions Vol. 54’ amb lletra de Vargas Llosa subtitulat ‘La pichula’?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
