El Brasil digereix el cop

Seria ingenu inferir de tot això que la tempesta va passar sense més danys que els causats al patrimoni. Perquè una minoria mobilitzada en un país de més de 200 milions d’habitants, capaç de carregar contra els poders de l’Estat, és forçosament nombrosa i ha d’estar raonablement ben organitzada i coordinada. Perquè la deslleialtat de l’Exèrcit és més que una sospita; sembla més un ingredient necessari perquè la turba ocupés els edificis sense trobar més oposició de les forces de l’ordre. Perquè les acampades davant les casernes no sembla que incomodessin el generalat, que durant la presidència de Jair Bolsonaro va disfrutar d’uns privilegis i quotes de poder que s’han esvaït. Perquè una part de les esglésies evangèliques s’han convertit en una mena de braç confessional de l’extrema dreta, transformats alguns púlpits en tribunes per encoratjar la insurrecció.

Aquesta sumària relació d’actors disposats a desestabilitzar la normalitat democràtica és tributària d’una societat radicalment dividida, a la qual la distància entre el progrés i la misèria més gran forma part del paisatge des de temps immemorials, amb les cultures de la prosperitat i de la pobresa irredempta amb prou feines separades en ocasions per l’amplada d’un carrer. Fa generacions que en aquesta societat tan dual va deixar de tenir sentit la frase del poeta mexicà Amado Nervo: «La vida és com una arca immensa plena de possibilitats». Quan Lula, el guanyador de les eleccions del 2003, va proclamar que la seva principal ambició era que tots els ciutadans tinguessin assegurats tres àpats al dia, no hi va haver manera de defugir la sensació de fallida absoluta de la cohesió social; quan 18 anys després renova la mateixa ambició, és inevitable dir que és un fet l’agreujament d’aquesta fallida.

Aquestes dades i moltes d’altres expliquen la necessitat moral d’aclarir els fets, de portar els responsables davant la justícia i de restablir la normalitat institucional. La professora de la Universitat de Chicago Susan Stokes abunda en aquesta idea: cal que es depurin responsabilitats per enfortir el sistema. La professora recorda que als Estats Units ha arrelat el temor que, si el comportament presidencial de Donald Trump arriba als jutjats, s’obrirà la porta a la possibilitat que, a partir de llavors, cada canvi d’Administració comporti una sèrie inacabable d’investigacions, acusacions i plets. Però Stokes recorda que al Brasil això no ha succeït mai malgrat la multiplicació de processos amb governs de diferent signe.

Els successos del dia 8 a Brasília han deixat una cicatriu evident al sistema, a l’entramat institucional, en un Govern amb composició i suports variats que amb prou feines ha arrencat, en una societat estupefacta que pensava que un aldarull era possible, però que en el fons no creia que es pogués produir. El bolsonarisme és allà per quedar-s’hi, impulsat per l’exemple dels Estats Units i la presidència de Trump –la multitud enardida de Brasília s’assemblava fins al més petit dels detalls a la de Washington del 6 de gener del 2021–, però això no pot ser un obstacle per asseure els encoratjadors del cop davant el mirall de l’Estat de dret.

En la història del Brasil, des del cop del 1964, el retret de l’escriptor Jorge Amado a les elits per la seva conducta prelògica s’ha encarnat més d’una i de dues vegades en presidents, governants i grans hisendats, posseïts per una espècie de menyspreu davant la pobresa punyent, com si els desheretats de la terra fossin els culpables del seu estat de postració irremeiable. El general Emilio Garrastazu Medici, president del Brasil durant els coneguts com a anys de plom (1969-1974), va ser capaç de resumir en una frase concisa i breu aquest ànim, de fàstic potser, per la molesta presència de la pobresa a tot arreu: «L’economia va bé, però el poble va malament».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des dels dies del general ha passat molta aigua sota els ponts, però és un fet que Jair Bolsonaro ha atret voluntats entre els segments més rancis de la societat portuguesa, protectors entusiastes de cultes molt conservadors i d’una gestió del medi ambient pensada només per afavorir el sector agroalimentari i les indústries extractives, necessitades d’una quantitat de mà d’obra relativament petita i poc especialitzada per obtenir grans beneficis. Però hi ha un món d’aquí a deduir, a partir dels resultats de l’elecció presidencial de l’octubre, que la meitat del país és un conglomerat de colpistes disposats a tot, com demostra aquest 93% que reproven l’intent colpista. El que sí que és perceptible és el temor de les classes mitjanes urbanes dels estats més pròspers a perdre part dels seus privilegis en les reformes socials que defensa Lula. Una cosa que, fora d’això, es percep a tot Amèrica Llatina arran de l’onada progressista que suma victòries electorals de Mèxic a Xile i omple l’atmosfera d’interrogants. Res és massa nou en el sotrac brasiler; tot resulta tristament familiar en el desafiament bolsonarista a la democràcia.