Llarena i Puigdemont

Però desjudicialitzar el que abans ja estava judicialitzat és gairebé un laberint. Més si l’independentisme és dividit i ambigu i el principal partit de l’oposició espanyola hi està en contra. I no es pot esperar una posició favorable de la fiscalia i el Suprem, convençuts de la llei que van aplicar. Per això, ara l’abolició del delicte de sedició i el de malversació destapen moltes més passions que els indults.

I és molt possible que el Govern central –que no ha tingut gran perícia jurídica, com demostra la llei del només sí és sí– tampoc hagi encertat en la instrumentació de la reforma de la sedició i de la malversació. ¿No hauria sigut millor mantenir la sedició i rebaixar les penes –que és el substancial–, en comptes d’abolir-la i substituir-la pels desordres agreujats que Felipe González diu, amb raó, que no es correspon amb el que va passar?

Però el PP i la dreta judicial haurien d’acceptar que mentre la independència va tenir un suport nul a Europa –i cap alt càrrec de la Generalitat, fins ara Aragonès, va ser rebut a Brussel·les–, totes les euroordres del jutge Llarena (del Tribunal Suprem) han sigut rebutjades a Europa. A Bèlgica, d’acord, però també a Alemanya i Itàlia. ¿Són sectaris els tribunals d’aquests països? Crec que no. Europa va condemnar la independència (no admet la partició unilateral dels estats), però els seus tribunals no han volgut contribuir a fer que dirigents que no van recórrer a la violència rebessin penes de presó, com estava passant amb Oriol Junqueras i els que es van quedar. 

Per això els indults i la reforma de la sedició eren convenients. No només per desinflamar Catalunya, sinó per reconèixer la realitat: alts tribunals europeus són reticents a la severitat penal (i política) del Suprem espanyol. Una altra cosa és que el Govern, en un assumpte endimoniat, hagi errat. I que desinflamar i desjudicialitzar el conflicte català amb bona cal·ligrafia sigui una quimera. Encara més si el PSOE i el PP estan en guerra permanent amb Catalunya com un dels grans motius. El 155 de Rajoy va ser avalat per Pedro Sánchez. Ara Feijóo diu que Sánchez conspira contra la Constitució.

La desjudicialització serà conflictiva i potser un dels grans camps de batalla de l’any electoral que, partint d’algunes enquestes, el PP creu que l’afavorirà. I el Suprem i el món judicial s’hauran d’adaptar –a desgrat, com s’està veient– al nou marc legal. El jutge Llarena, no escoltat a Europa, ja ha escrit una primera interlocutòria de 70 pàgines. Sorprèn que en comptes d’aplicar la llei –cosa que els jutges han de fer– critiqui les decisions del legislatiu. Per a això hi hauria la qüestió de constitucionalitat. 

Notícies relacionades

Llarena elimina la sedició i manté la recerca i captura de Puigdemont per malversació i desobediència

Puigdemont i Llarena coincideixen a esperar Europa abans de decidir el seu pròxim pas

A la pràctica, Llarena ha decidit no utilitzar el delicte de desordres agreujats (amb arguments) i centrar-se en una interpretació severa de la malversació, que pot comportar una condemna de fins a 12 anys. Per això, mentre que els qui no estaven acusats de malversació –com Marta Rovira i Clara Ponsatí– en sortiran beneficiades, la situació de Puigdemont es pot complicar. Una euroordre per malversació és més europea que per sedició. La veritat és que el tribunal alemany ja va concedir l’extradició de Puigdemont per malversació i va ser Llarena –que volia la rebel·lió– qui llavors no la va voler acceptar.  

Desinflamar Catalunya, i Espanya, del trauma del 2017 no serà fàcil, com mostren les dificultats de l’actual desjudicialització decidida a correcuita. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, però tots s’estan tirant llambordes i ningú està exempt de culpa.