Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La (no) pacificació de Barcelona
El projecte de les ‘superilles’ ha estat sobrat de supèrbia i mancat d’empatia amb els que han gosat reclamar un procés de reflexió i planificació més acurat
La gestió de l’espai públic i la mobilitat sempre han estat motiu de debats i controvèrsies a Barcelona. Un fet, d’altra banda, comú a qualsevol ciutat i que evoluciona amb el desenvolupament de les pròpies societats i les circumstàncies que les contextualitzen.
La Barcelona actual és el resultat d’aquesta evolució. La ciutat emmurallada va donar pas, amb l’enderrocament dels seus murs, a l’annexió de les vil·les properes i, per tant, al seu creixement com a urbs; l’apertura de la Via Laietana va obrir la ciutat al mar; el Pla Cerdà, a la segona meitat del segle XIX, va posar ordre a l’eclosió social i industrial amb una visió de futur que encara avui dia sorprèn i mereix el reconeixement dels grans urbanistes; les obres dels Jocs Olímpics van recuperar les platges, van modernitzar les seves vies de comunicació i van crear nous barris, recuperant terreny industrial, i el Fòrum de les Cultures va impulsar la zona del Besòs com a nucli de negocis, cultura i esports.
Cada un d’aquests canvis van esdevenir un revulsiu en moments concrets per a Barcelona. Cada un d’ells no exempt de polèmiques i divisions d’opinió. Tots ells van aportar ordenació i pacificació a zones urbanes, en molts casos tensionades i amb necessitats globals molt identificades. Tots ells van aconseguir el repte de propiciar una millora global per a la ciutat, perdurable en el temps, integrada i inclusiva amb la dinàmica de la pròpia ciutat, sense derivar en afectacions ni danys col·laterals.
El clar exemple n’és el Pla Cerdà. Com deia, és un projecte amb capacitat de preveure el futur dinamisme i la creixent dimensió de la ciutat, també a l’hora de repartir els nous usos de la trama urbana per part dels ciutadans i dels nous mitjans de transport. Aquest és un model d’èxit que ha permès, durant més d’un segle i mig, articular de manera natural una part molt destacada de la vida a Barcelona: la dels seus veïns, las dels seus comerciants, la dels seus restauradors, la dels seus passants.
Un model urbanístic que s’ha anat adaptant, com si es tractés d’un ésser viu que evoluciona, basculant i que ha anat reconduint per la seva trama la intensitat del seu trànsit i usos, facilitant i pacificant la vida dels barcelonins.
Actualment, tenim sobre el tauler de Barcelona el projecte de les superilles. Un pla que destaca pel seu gran objectiu de reduir el trànsit en certes àrees de la ciutat apostant per la peatonalització. Sobre el paper, fites encomiables que implicaran el desballestament del Pla Cerdà tot distorsionant el tramat barceloní, el trencament de l’encaix natural de la seva activitat i la generació de problemes endèmics per a la ciutat pel que fa a mobilitat i que fins ara havien estat resolts de manera força destacable.
Entretots
Un projecte mancat de diàleg. De consens. De debat. Un projecte sobrat de supèrbia i mancat d’empatia amb aquells que han gosat reclamar un procés de reflexió i planificació més acurat, que atengui i tingui en compte els recursos de mobilitat de què disposa la ciutat, amb una visió metropolitana més àmplia. Hem estat testimonis d’un plantejament de defensa de les superilles demagògic a ultrança amb els suposats beneficis que haurà d’aportar la seva aplicació (per a uns quants a costa, això sí, del benestar de la resta de ciutadans). Un pla que, un cop més, apunta a la criminalització de l’activitat econòmica i la llibertat de moviment de les persones.
Notícies relacionadesPacificar urbanísticament ha de ser tot allò que ajudi i doni eines a una ciutat per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans (de tots els seus ciutadans, tants dels residents com dels temporals) i faci més harmònic el desenvolupament de les seves activitats i interactuacions. Ho hem vist en el passat amb els exemples exposats anteriorment. Grans projectes urbanístics que han comportat transicions amables amb el seu entorn.
Tot plegat, aquest plantejament no ha d’estar renyit amb la consecució d’objectius mediambientals ambiciosos, d’altra banda del tot necessaris. Cal, però, fer-ho amb la proporció, els tempos i les mesures adequades. Amb diàleg. Escoltant. Acceptant. Transigint.
