Joan Ollé i jo

Notícies relacionades

Mor Joan Ollé, un gran nom del teatre català de les últimes quatre dècades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Ollé i jo no érem vells amics. Podria comptar amb els dits d’una mà les nostres trobades, però una xerrada amb Ollé feia per a molt. Era brillant, intel·lectualment desbordant, tan apassionat, generós i exigent com imbuït de certa fragilitat tràgica. La mort de Joan Barril, el seu gran amic i company d’aventures vitals i culturals, l’havia sumit en una mena d’orfandat. En les nostres converses, entre disseccions de l’obra de Rodoreda en què tots dos caminàvem embrancats i comentaris sobre els articles mutus, sempre s’hi colava el feminisme. Ell introduïa alguna qüestió, res transcendental, i jo li responia sense donar-li gaire importància. Ollé se sentia vell. Odiava sentir-se vell. Ell, que s’havia cregut invencible. Bevia. Era conscient d’aquest problema i mirava de pactar límits amb si mateix que sempre acabaven desbaratant-se. Potser aquest excés va ser el principi d’altres mals. La seva feina i les relacions se’n ressentien. Si acudim al símil del teatre grec i les seves màscares, Ollé no sempre va saber escollir la més correcta. 

Quan va esclatar la denúncia periodística, no vaig saber trobar les paraules d’acostament. Covardia, segur. Falta de valor per internar-me en un terreny que em resultava penós, hostil, desagradable. Més enllà de la presumpció necessària d’innocència, les acusacions van teixir una ombra emocional que no vaig saber esquinçar. Un article recent a ‘La Vanguardia’ de Javier Melero, que va anar advocat i amic d’Ollé, el recordava i el defensava en allò que pot entendre’s com un acte pòstum d’amistat i lleialtat. Confesso que encara avui, si tornés a trobar-me en la mateixa situació, llegint les mateixes acusacions, dubtaria de com enfrontar-me a aquestes ombres. L’única cosa de la qual estic segura és que no miraria d’aclarir-les menyspreant les dones que s’atreveixen a denunciar. Menys encara, convertint-les en culpables.