La Tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡És la dona, estúpid!
La polèmica no es deu a l’ús de la venjança, ni als límits que Shakira ha trepitjat, sinó que ha esclatat perquè és la dona que la practica
No tenia intenció d’escriure sobre el tema. Primer perquè m’agafa lluny de casa –soc a l’Uruguai–, i segon, perquè tinc una certa tendència al pudor en qüestions de naturalesa sentimental. Però és impossible escapar-se del debat planetari que la cançó de Shakira ha provocat i que ha polaritzat l’opinió pública, dividit el món entre els que la consideren l’encarnació de la dona venjativa, i els que l’eleven a l’Olimp de les Amazones. O Shakira és una dona perniciosa que no ha tingut manies a destripar públicament l’honor del pare dels seus fills, o és un símbol grandiós que ha recordat al món que les dones “ya no lloran, facturan”. Entre la malvada i l’heroïna, el debat ha anat molt més enllà d’una sucosa tafaneria de faldilles, perquè ha fet sortir restes del masclisme que viu soterrat, aclaparat per la correcció política.
Ho apuntava Júlia Otero a la seva editorial a la ràdio i el reblava Joana Bonet en un article: la polèmica no neix per la cançó, sinó perquè és una dona que la canta. L’hemeroteca musical està omplerta d’homes traïts que han esbombat la seva ferida en cançons de revenja, clamors de dolor públic que hem fet nostres, com si haguéssim patit la deslleialtat a la mateixa pell. I en general, aquestes cançons de cor trencat solen ser molt populars, sobretot si se sap quina és la dona que ha causat la destrossa. ¿Es pensa en aquestes dones exposades públicament, en els fills de la parella, en la vergonya de fer-ho públic, quan les disfrutem? Mai, perquè la idea que un creador utilitzi el seu dolor sentimental com a matèria creativa està perfectament assumit... si és un home. Bonet ho expressava amb precisió: les dones han de ser «unes senyores» quan se separen. És a dir, callar, entendre i mantenir la discreció. I si la dona trenca aquest compromís no escrit, llavors és una de rebentada i una histèrica.
Ho apuntava Júlia Otero en el seu editorial a la ràdio i ho reblava Joana Bonet en un article: la polèmica no neix per la cançó, sinó perquè és una dona qui la canta. L’hemeroteca musical està plagada d’homes traïts que han ventilat la seva ferida en cançons de revenja, clams de dolor públic que hem fet nostres, com si haguéssim patit la deslleialtat en la pròpia pell. I, en general, aquestes cançons de cor trencat acostumen a ser molt populars, sobretot si se sap quina és la dona que ha causat l’estrall. Es pensa en aquestes dones exposades públicament, en els fills de la parella, en la vergonya de fer-ho públic, quan les gaudim? Mai, perquè la idea que un creador faci servir el seu dolor sentimental com a matèria creativa està perfectament assumit si... és un home. La Bonet ho expressava amb precisió: les dones han de ser “unes senyores” quan se separen. És a dir, callar, entendre i mantenir la discreció. I si la dona trenca aquest compromís no escrit, aleshores és una rebentada i una histèrica.
És cert que hi ha hagut dones com la gran Paquita la del Barrio que han trencat aquest cercle de manera molt contundent, però si la seva cançó ‘Rata de dos patas’ és tan famosa, és justament perquè és molt excepcional. La dona abandonada s’ha de conformar. L’home, en canvi, pot cridar la seva ofensa al vent, perquè, al capdavall, està profundament inserida la idea que una deslleialtat femenina és una qüestió d’honor, i una de masculina, una relliscada comprensible, i per això l’home ferit pot permetre’s la ràbia pública. És la bufetada cinematogràfica de Glenn Ford a Rita Hayworth, quan el seu personatge Gilda desplega tota la seva sensualitat en treure’s el famós guant. Una imatge, per cert, que avui tipificaríem com un gest de violència masclista, però que en aquell moment va ser considerat un mètode necessari per posar la dona “al seu lloc”.
Shakira ha capgirat els papers perquè ha fet com molts cantants masculins abans que ella, però des de la fúria femenina. I no ens enganyem, és aquesta condició la que fa esclatar l’escàndol. Ha posat veu a la dona empoderada, la que no necessita un home, la que no accepta el rol de víctima, la que assenyala l’home infidel, la que exposa la seva ferida sense pudor. Certament és una dona ofesa i és evident que neteja l’ofensa amb la venjança, i, en aquest sentit, hi pot haver un debat sobre aquesta necessitat de revenja pública: ¿és pertinent, és sa, és necessari? En tot cas, segur que no elegant, ni és la manera de trencar una relació, perquè la revenja com a catarsi és una reacció bàsica de molt poca elaboració intel·lectual. Ras i curt, és un gest de profunda immaduresa.
Però la qüestió no és que es polemitzi sobre la revenja, ni sobre els límits que Shakira ha trepitjat (entre d’altres, el patètic atac a l’altra dona del triangle) sinó que esclata mundialment perquè és la dona la que la practica. Dit altrament, és el masclisme el que esvalota les aigües i desplega tota la seva estupefacció. Shakira ha dit a les dones que poden fer el que volen, fins i tot cridar la seva ràbia al món. No ha estat una senyora, sens dubte, però s’ha fet sentir com una dona. Potser l’altra banda ha actuat amb més elegància en la ruptura, però tampoc és de gaire “senyor” ser reiteradament infidel, de manera que la cosa deu estar igualada. Sigui com sigui, millor el crit de la dona ofesa que les seves llàgrimes.
