¿Perden els líders autoritaris?

Segons Rachman s’ha vist no només amb Putin, que és una cosa així com l’origen i arquetip del corrent, sinó també als Estats Units i la Gran Bretanya –els dos bressols de la democràcia– amb Trump i Boris Johnson. En el domini total de la Xina per Xi Jinping, el Brasil de Bolsonaro, la Turquia d’Erdogan, Orbán a Hongria, Polònia... Rachman relata amb brillantor com l’autoritarisme creix tant en les democràcies consolidades com en les dictadures i els règims intermedis. De Trump i Bolsonaro a Xi Jinping i Putin passant per Erdogan i Orbán. I enumera les característiques que els defineixen més enllà que uns han guanyat eleccions i d’altres no. Als que governen en democràcies se’ls qualifica d’il·liberals. 

El seu primer punt comú és el culte a la personalitat del líder, seguit del menyspreu a l’Estat de dret, a la pretensió de representar el poble autèntic davant les elits (populisme), i a un nacionalisme extrem i contrari a tot el diferent. I en molts casos als immigrants. El «sol jo puc arreglar-ho» de Trump i l’identificar els interessos del líder i els de l’Estat n’és la conseqüència.

L’èxit dels líders autoritaris que retrata el llibre amb mestria (explica que a Trump li agradava Putin), és una seriosa amenaça per a la democràcia i l’ordre liberal internacional (del 1945), reforçat amb la caiguda del comunisme (1989). Però el gener del 2023 m’atreviria a dir dues coses. Una, que aquests líders estan perdent poder, tant fàctic com d’atracció i glamur. Dos, que malgrat això continuen sent un gran perill per a la llibertat i la pau mundial. 

Johnson el gran artífex del Brexit, que la Gran Bretanya recuperés «la llibertat davant Brussel·les», va ser obligat a dimitir l’estiu passat pel seu propi partit. Bolsonaro ha perdut les eleccions del Brasil davant Lula, que va acabar sent el candidat de partits molt dispars. Trump no va aconseguir la marea republicana en les eleccions ‘midterm’ del novembre, molts dels seus protegits van sortir derrotats i la pírrica victòria a la Cambra de Representants acaba d’acabar amb una rebel·lió dels trumpistes més recalcitrants contra el mateix Trump i la direcció republicana. La seva candidatura per al 2024 ha perdut gas. El prepotent Putin s’ha convertit en un proscrit després de la invasió d’Ucraïna, que a més no li ha sortit bé i demostra (poder nuclear a part) la debilitat del seu imperi. Xi Jinping ha aconseguit ser coronat com el nou Mao (l’amo absolut) del PC xinès, però ha vist com la tan pregonada superioritat de la política de la covid zero s’estavellava contra la realitat i havia de ser abandonada per les protestes i el menor creixement econòmic que amenaça la pau social. 

Notícies relacionades

¿Com i on es va originar l’assalt a les institucions brasileres?

La conjura dels necis

El 2022 no ha sigut propici per als líders autoritaris. Hagin perdut el poder, com Bolsonaro i Johnson, o el conservin, com Putin i Xi Jinping. Però tampoc hi ha dubte que continuen sent una amenaça per a la democràcia i l’ordre internacional. La guerra d’Ucraïna ho ha trastocat absolutament tot i no té final previsible. Rússia ja no pot guanyar, però tampoc perdre (a curt). L’amenaça xinesa sobre Taiwan ennegreix encara més el panorama i, en cas de portar-se a terme, seria pitjor que allò d’Ucraïna. La Gran Bretanya segueix presonera del Brexit, tot i que ara la majoria creu que va ser un error. Bolsonaro ha perdut, però el bolsonarisme amenaça la democràcia brasilera. I l’ombra de Trump, i del nacionalisme-aïllacionisme americà, sobre les eleccions del 2024 s’ha debilitat, però no desaparegut.

A més, Orbán, líder autoritari a l’Hongria de la UE, ha tornat a guanyar les eleccions. I a Turquia, Erdogan, amb eleccions a la vista, segueix allà. Tots dos, des de dins o des de fora, pertorben els necessaris avenços cap a una Europa més cohesionada.