Els riscos de pactar amb Vox

Aquests últims dies s’ha pogut comprovar com de greus poden ser els riscos que implica pactar amb la ultradreta i que van molt més enllà dels habituals per la convivència de representants de dos partits diferents. Abans ja que el PP de Castella i Lleó arribés a un pacte de govern amb Vox, l’abril de l’any passat, se sabia que aquests perills existien, tot i que els populars van mirar de minimitzar-los. Arrossegat el PP per la necessitat de sumar majories que no aconsegueix en solitari, compartir el poder en les institucions acaba posant a prova contradiccions ideològiques entre una formació conservadora que ha anat subscrivint les polítiques en favor de la igualtat i llibertat sexual, o no les ha derogat quan ha governat, i una formació com la liderada per Abascal que advoca per una autèntica regressió en els drets de les dones i d’altres col·lectius. 

A aquesta agressivitat de Vox contra la llibertat de les dones per decidir sobre el seu cos i la seva estratègia de, bé retratar el PP com una opció tèbia davant l’electorat ultraconservador, bé forçar-lo a assumir un gir sobre aquests aspectes, respon el pla antiavortista anunciat la setmana passada per l’ultradretà vicepresident castellanolleonès, Juan García-Gallardo, emmascarant com si només fos una ampliació d’informació –escoltar el batec fetal, veure l’ecografia 4G–, un protocol que pretenia intimidar i culpabilitzar les dones que haguessin decidit avortar. Mirant, per tant, d’evitar que exercissin el seu dret a fer-ho. Si greu és l’atac de Vox a la llibertat de decisió dels que decideixen interrompre el seu embaràs no menys preocupant és la situació dels populars, enfrontats als intents d’arrossegar-los a plantejaments que s’han convertit en objectius prioritaris de l’extrema dreta arreu del món. S’ha vist als Estats Units amb la decisió del Tribunal Suprem, copat pels ultraconservadors gràcies a les nominacions de Donald Trump i que està permetent limitar, quan no prohibir, l’avortament en nombrosos estats, i es veu a l’Hongria governada per Viktor Orbán, amb polítiques similars a les que planteja Vox.

Mentre Núñez Feijóo manté el silenci sobre aquesta polèmica, altres dirigents populars s’han enredat incorporant a la seva agenda política gestos d’aproximació als col·lectius antiavortistes. Els madrilenys Ayuso i Almeida, per exemple. Però Feijóo, encara silent, ha obligat encertadament al president castellanolleonès, Alfonso Fernández Mañueco, a fer marxa enrere del seu projecte i a admetre públicament que oferir a les dones embarassades informació que no sol·liciten pot considerar-se una coacció. És evident que la reacció del PP respon al requeriment oficial realitzat diumenge pel Govern de Pedro Sánchez perquè Castella i Lleó s’abstingués «d’aprovar o aplicar cap mesura que vulneri l’actual normativa» respecte a l’avortament i advertís de les conseqüències de no fer-ho. Però l’obstinació de Mañueco i García-Gallardo hauria desembocat en un conflicte institucional sense precedents, que li interessa tan poc al líder popular com l’assumpte de fons, que tantes divergències internes provoca. La polèmica, no obstant, mostra com són de fràgils les conquistes de drets i com és de fàcil perdre’ls, especialment si una de les forces polítiques centrals, en aquest cas el PP, titubeja.