En la trentena i emprenyada

Tinc 52 anys i tres fills que encara no pensen a independitzar-se. Si en lloc d’això en tingués 30 i un sou estàndard, estaria molt emprenyada. Així que escriuré aquest article des d’aquesta perspectiva, que serà –presumeixo– la dels meus fills d’aquí una dècada. Escriuré des d’un emprenyament monumental que faig meu sense cap esforç i que els polítics haurien d’atendre, perquè garantir als joves un bon futur és més que una qüestió d’ordre públic: és una inversió de futur.

Notícies relacionades

Xavier Anzano: «Cal treure els joves de l’espiral de sous baixos i lloguers alts»

Barcelona polvoritza el seu propi rècord: els contractes de lloguer arriben als 1.066 euros de mitjana

Suposem, per tant, que tinc 30 anys, i vull anar-me’n de casa dels pares. Tinc un grau, dos màsters i diversos idiomes, però només he aconseguit una feina temporal i a temps parcial. Guanyo 900 euros al mes i no trobo cap lloguer per menys de 1.000. No em dona la gana anar-me’n a viure a una habitació de 20 metres quadrats d’un pis compartit. No tinc parella i vull viure sola, perquè aprecio la meva soledat o perquè no desitjo viure amb desconeguts. El Govern central anuncia ajudes, però a mi cap m’ajuda realment. Sento que els dirigents no fan res per mi, que no els importo. Per això ells no m’importen a mi: fa temps que no voto. Alguns dels meus amics i amigues no han votat mai, no creuen que la política els concerneixi. Em queden poques opcions: esperar una oportunitat com un miracle, acceptar ajuda dels meus pares o renunciar a alguna cosa (però, ¿a què?, ¿a la soledat?, ¿a la independència?). Puc també, és clar, quedar-me on soc, que és la renúncia més gran. La del futur que s’ajorna, es posa en ‘stand by’, a saber fins quan i a quin preu.

Podria abandonar la meva ciutat, on els preus són inassumibles, i anar-me a viure al camp. O buscar feina a l’estranger, tocar el dos per no tornar. Ho han fet alguns coneguts. Jo, en canvi, no em veig canviant de vida, de gent, de paisatge. No falten els que em critiquen per això. «No t’espaviles», em diuen. «Heu tingut les coses massa fàcils». «Jo, a la teva edat...». I després hi ha la condescendència: «Aquests no se’n van perquè els tractem massa bé». És veritat, conec gent en la trentena molt escarxofada al sofà de la sala d’estar dels seus pares. Tot i que pocs que hi siguin per gust, o per mandra. Que ningú s’estranyi si ens pega per riure quan els polítics, els mateixos que ens donen l’esquena, lamenten les baixes taxes de natalitat dels de la nostra generació. ¿Com podem ser pares si no aconseguim deixar de ser fills? Podríem, potser, tornar als models de convivència familiar d’altres segles. Visquem tots junts, pares, fills, nets i, fins i tot, besnets. Així potser entre tots aconseguirem pagar el lloguer i els subministraments. També podríem abraçar una religió que advoqui per la poligàmia. Amb parelles de cinc o sis membres seria més fàcil cobrir despeses, ¿no?, i fins i tot donar-se algun caprici. La manera d’aconseguir que la generació amb més títols de la nostra història deixi de ser la més frustrada de tots els temps.