L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tres figures de negre sobre fons difús
Sobre l’influx de Velázquez i Goya en el funeral de Constantí de Grècia
Esplèndid el treball a Atenes de Francisco Gómez Resina, fotògraf de la Casa Reial, el conjunt d’imatges realitzades al funeral de Constantí de Grècia, en concret una, que ha presidit la majoria de les portades. En el centre d’aquesta fotografia, de dol rigorós, apareixen el rei Felip VI flanquejat per la seva dona, Letizia, elegantíssima, i la seva mare, Sofia, a qui subjecta del braç. Els envolta una gentada desdibuixada. Per darrere, el rei emèrit avança, amb dificultat i assistència, per la pujadeta del cementiri de Tatoi. Els xiprers del fons, en la seva verticalitat, confereixen un aire de Velázquez a la composició, com les llances de ‘La rendició de Breda’. Apunten també detalls superbs: els turmells inflats de la reina emèrita; la seva mirada, que sembla implorar un gest de complicitat a la nora; i, sobretot, la pols mundanal que embruta les sabates de la comitiva fúnebre. ‘Pulvis es, et in pulverem reverteris’.
A la instantània s’equilibren tècnica, atmosfera i narració, un relat que aquí contraposa el present de la monarquia, les tres figures davanteres, al passat, una nebulosa que representa Joan Carles I en un segon pla. Una imatge que pretén resignificar la institució.
PINTORS DE LA CORT
Per rematar la feina, hauria faltat un reflex subtil del fotògraf, el seu rostre sumit a les ombres, amb prou feines entrevist en un racó del retrat. Així ho van fer en un altre temps dues retines portentoses: Velázquez, a ‘Les meninas’ (1656), i Goya, a ‘La família de Carles IV’ (1800), un homenatge al primer (per al genial pintor saragossà només hi havia tres mestres: Velázquez, Rembrandt i la natura).
Entretots
Tres composicions règies en el seu doble sentit, tres èpoques convulses: l’Espanya del barroc, l’enfonsament dels absolutismes i aquest ‘zeitgeist’, que deixa’l córrer. Devia ser molt delicat el treball de pintor de cambra, com el de fotògraf oficial a la Zarzuela: d’una banda, complaure l’amo, que és qui paga, i, d’altra banda, fugir de la superficialitat cortesana, de les màscares. El treball honest aspira a certa veritat. Que difícil.
ANCIÀ I XACRÓS
S’ha comentat molt la foto, la vulnerabilitat de l’emèrit que camina al darrere, sol i xacrós, així com l’absència d’una imatge de Felip i Joan Carles junts. Mai falta qui pretén córrer més que la vida mateixa. La fotografia de la compassió, la imatge que portarà el títol «al cap i a la fi, és el meu pare i és un avi», arribarà al seu degut temps. Tot està calculat en l’operació rescat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
