Article d’Andreu Claret Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Vía Layetana, 43
No es tracta de «fer fora la policia espanyola», com pretenen els independentistes, sinó de recordar i explicar als joves el que va passar a l’edifici
Visc a prop de la Via Laietana i sovint em toca caminar per davant del número 43. No puc fer-ho sense que la mirada se me’n vagi a l’edifici de la comissaria. Sempre faig un cop d’ull al carreró on va parar la lletera fa molts anys (així anomenàvem les camionetes de la policia franquista), ens van fer baixar i ens van portar als calabossos, prèvia identificació i sessió d’intimidació. Cada un en una cel·la. Al primer que van cridar va ser el José, fill d’un guàrdia civil i el més decidit de tots nosaltres. Ens havien agafat cantant cançons contra el Cabdill al vestíbul de la facultat i volien saber qui ho havia organitzat. A més, algú havia repartit octavilles amb una caricatura del capità general, Alfonso Pérez Viñeta, anomenant-lo ‘Pérez-Puñeta’, i l’home estava indignat. Nosaltres res teníem a veure amb els pasquins, però algú havia de carregar el mort. Al cap d’unes 10 hores va tornar el José. Van haver d’ajudar-lo a baixar la sinistra escala que anava dels calabossos als despatxos perquè no s’aguantava dret. Al cap de poc temps se li van posar els testicles i el costat dret negres com el carbó de la pallissa que li havien clavat. Això era, llavors, Vía Layetana, 43.
Als policies de la brigada política social no els feia falta aixecar la veu. Els que estàvem compromesos en l’acció contra el franquisme sabíem que aquella comissaria havia sigut la casa dels horrors. Els més joves havíem sentit parlar de les tortures que li van infligir a Tomasa Cuevas, militant del PSUC, en els anys del primer franquisme, quan el comissari a càrrec dels interrogatoris era Pedro Polo. La senyora Cuevas va passar dos mesos prostrada al llit. Polo se’n va anar i van arribar els germans Creix. Van detenir antifranquistes a tort i a dret. Van maltractar obrers, estudiants i intel·lectuals. Alguns amb prou gosadia, com el poeta Pere Quart, per dir-li a un d’ells: «Creix, però no et multipliquis». Manuel Vázquez Montalbán, que també va passar per les mans d’aquells malànimes, els anomenava «professionals de la humiliació». Es referia, suposo, que els mètodes van anar guanyant en sofisticació sense perdre en brutalitat, després del viatge que Antonio Juan Creix va fer als Estats Units per perfeccionar interrogatoris.
Entretots
Un dia, no fa gaire, em vaig acostar a un dels policies que munten la guàrdia i li vaig preguntar per un carrer. Es va posar una mica rígid, però em va dir, amablement, que anés al bar de la cantonada perquè ell no ho sabia. Jo necessitava fer-ho per assegurar-me que els temps són d’altres. Puc comprendre que el noi, que havia de tenir la meva edat quan jo vaig passar 72 hores molt desagradables en aquella comissaria, s’indigni al veure que hi ha qui l’equipara amb els que van torturar Tomasa Cuevas. Espero que ell entengui, també, que hi hagi qui vulgui fer d’aquell edifici un lloc de memòria. No per «fer fora la policia espanyola», com pretenen els independentistes, sinó per recordar, i explicar als joves el que va passar en aquell edifici mentre els Polo i els Creix executaven les ordres de Franco.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
