El gran any del cine català

El cine català celebrarà aquesta setmana el seu dia gran amb la gala d’entrega dels premis Gaudí. Uns guardons, els de l’Acadèmia del Cinema Català, que en alguna de les seves 14 anteriors edicions havien arribat a semblar una competició de solitari, davant el magre de la producció local en els pitjors anys de les successives crisis que han assolat el sector. Res a veure amb el que passarà en aquesta 15a edició. ¿El premi a la millor pel·lícula de producció catalana, en una llengua diferent del català, serà per a La maternal, per a Mantícora o per a Un año, una noche (As bestas hi hauria pogut ser inclosa també si els criteris d’admissió fossin menys estrictes) o els acadèmics estroncaran el greuge del contrast entre l’acollida que ha tingut a França la Pacifiction d’Albert Serra i el rebuig que ha aconseguit en els premis Goya? Després d’haver fet història al rebre l’Os d’Or a Berlín per un film rodat en català, Alcarràs hauria de sumar un nou reconeixement, però segur que no per incompareixença d’altres candidates també dignes d’això, com Suro, Nosaltres no ens matarem amb pistoles i El fred que crema. La llista de nominats a millor director, amb Albert Serra, Carla Simón, Isaki Lacuesta i Pilar Palomero, diu molt també del nivell de la collita cinematogràfica (i de l’avenç registrat en els últims anys en un dèficit tradicional com és el de la participació i reconeixement de directores, productores, guionistes o tècniques en aquest sector).  

Reconeixent la bonança en termes d’oferta i qualitat (no acompanyada sempre pel seguiment d’un públic allunyat en els últims anys ja no de l’experiència presencial de les sales de cine, sinó també del format del llargmetratge davant la ficció seriada), la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Judith Colell, ha valorat en les vigílies dels Gaudí l’increment del suport econòmic per part del Govern a les produccions i reclama alhora més ambició al sector audiovisual local per liderar projectes i una recuperació del paper impulsor de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Tot i que en faria falta molt més per contrarestar la fuga de talent que es produeix cap a un Madrid convertit en centre de l’activitat de les plataformes de ‘streaming’.  

Fa uns dies, aquest diari entrevistava també la nova presidenta de la CCMA, Rosa Romà. Després de reconèixer que la precarietat econòmica dels comptes de l’ens públic català havia llastat la seva aportació a la producció de ficció en els últims anys, apuntava que era «essencial» recuperar-la, tant com la programació d’entreteniment en general per connectar amb el públic desenganxat dels mitjans públics catalans. Però la suma de reptes davant els quals s’enfronten –recuperar el públic infantil i juvenil explorant nous mitjans i plataformes, ampliar el ventall de referents culturals i ideològics a reflectir, mantenir l’excel·lència en l’àrea d’informatius– són massa amplis per confiar que les aportacions de la CCMA siguin la peça clau per reflotar la producció audiovisual, i la cinematogràfica en particular. Hi ha d’haver apostes empresarials potents, amb mercats amplis com a objectiu (cosa que, com ha demostrat Alcarràs, no significa renunciar a la llengua catalana) i un suport actiu per part de l’espectador.