Michel Houellebecq: últimes notícies del petit torracollons

Potser és en aquest invent cinematogràfic que hi ha el Houellebecq autèntic, tot i que afirmar això és una mica arriscat, perquè sempre tens la sensació que, darrere l’aparença de ‘clochard’ que fa setmanes que no es dutxa, darrere l’individu que fa servir una corda com a cinturó per als pantalons o el que es confessa addicte a la pornografia feta per aficionats, hi ha sobretot un personatge que se situa a mig camí entre l’humorista, el destructor del que és políticament correcte, el cínic desvergonyit i, per descomptat, l’escriptor de raça que, a la seva particular manera, fa bona la famosa definició de ‘Le Nouvel Observateur’: «És la primera estrella literària des de Sartre».

A ‘El segrest de Michel Houellebecq’ hi ha una elevadíssima dosi d’egocentrisme, però, també, interessants reflexions estètiques sobre prosa i poesia, com ara l’elogi de l’avorriment: «T’has d’avorrir i al final se t’acut alguna cosa». No vocalitza, xiuxiueja, fuma d’una manera descontrolada (amb el cigarret entre el dit del mig i l’anular), camina com si levités, amb les mans enganxades al cos, i executa unes ganyotes (la barra de sota fa pujar els llavis fins quasi a l’alçada del nas) que el converteixen en una mena de caricatura de l’enfant terrible', de qui es veu capaç de dir el que faci falta amb la intenció de fer sotsobrar el món occidental.

Notícies relacionades

Michel Houellebecq: "El més perillós són les interpretacions violentes de l'Alcorà"

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

L’última facècia de Houellebecq ha estat una conversa llarguíssima (146 pàgines) amb el també polèmic Michel Onfray, en un número especial de la revista ‘Front Populaire’, que té una aparença d’esquerres i un alt percentatge de tonalitats dretanes. Houellebecq preveu una guerra civil a França (tot i que després ho ha matisat) i, sobretot, una revolta, diguem-ne, catòlica (o occidental o d’extrema dreta), «amb actes de resistència» contra mesquites i cafès que es convertiran en un «Bataclan al revés». Es declara a favor de la pena de mort i diu que els francesos ‘autòctons’ no volen l’assimilació dels musulmans, sinó que «deixin de robar, d’agredir o que fotin el camp». Descriu 'Le Grand Remplacement' (la «gran substitució», s’entén dels musulmans), que és el que ara està de moda entre els populistes, i profetitza calamitats diverses, perquè, com deia Pascal, a qui cita, «miro a tot arreu i només hi veig obscuritat», que és, segons Onfray, el nucli de la «pensée Houellebecq».

Després d’una trobada amb el rector de la Gran Mesquita de París s’ha mig disculpat (xiuxiuejant), però ningú no s’ho creu del tot (la Unió de Mesquites de França manté la denúncia), perquè ja s’ha convertit, segons molts analistes francesos, en «el pensador estrella de l’extrema dreta». Houellebecq manté que es limita a descriure «una realitat poc agradable» i que «no s’ha de responsabilitzar el radiòleg de l’aparició del tumor». La seva mare, però, no pensa el mateix. En un llibre autobiogràfic escrit el 2018, va escriure: «Mai no m’ha sortit allò de dir: ‘Fill meu, ets els més bonic del món’. No. El meu fill és un petit torracollons».