Ciutadanes de primera

El 15 de febrer farà 48 anys que va morir Pedro Perea Hernández, el meu pare. Quan l’evoco, em ratifico en el meu convenciment que no existeix una cosa anomenada destí que ens fixi el camí pel qual transitar en la nostra vida. Per contra, és la vida mateixa la que ens fa escollir el camí, pas a pas (al caminar, que deia el poeta). 

Precisament per aquest convenciment, i davant els que s’abandonen a alguna forma de determinisme, sempre he preferit pensar, no ja només que les coses no passen perquè sí, sinó que, per ser més exactes, passen en gran manera com a resultat de les nostres pròpies accions. És un fet que, constantment, la nostra voluntat lliure ens porta a inclinar-nos per l’opció que, segons la circumstància, considerem millor. Per tant, el que es derivi de la nostra preferència mai podrà ser entès com una fatalitat inevitable, sinó com el resultat de la decisió que adoptem respecte al camí per emprendre. 

Com (de nou) diria Machado, el meu pare era un home, en el bon sentit de la paraula, bo. Un somiador irreductible. Un lluitador incansable. Treballador de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, era un home d’una gran inquietud social. I això no només ho dic jo, sinó que són paraules dels seus companys el febrer de 1975. L’hemeroteca municipal ho certifica a l’article ‘Pensions iguals als sous en favor de viudes i jubilats’ i que recentment em va fer arribar la meva cosina germana Pilar, que el conservava com un tresor. 

L’article, lamentant la mort del meu pare, exigia a la Corporació «la concessió d’una pensió íntegra a base de tot el salari real per a la viuda del treballador» i, per tant, per a tots els treballadors a partir de llavors. Això es correspon amb la necessitat de donar resposta a les situacions de desemparament que patia la viuda del treballador en cas de jubilació i mort d’aquest, com era el cas de la meva mare.

Des d’aquell 1975 els avenços han sigut notables i molts dels èxits són d’encuny socialista. D’aquelles pensions de viudetat del SOVI (Assegurança Obligatòria de Vellesa i Invalidesa) de molt baixa quantia i sense revaloritzar, a la modernització del sistema de la Seguretat Social amb els governs socialistes en el període 1983-1996; l’increment de les quanties de les pensions mínimes i la seva extensió a tots els règims de la seguretat social i la implantació de les prestacions no contributives el 1990. És a dir, un règim públic de seguretat social per a tots els ciutadans.

Un dels avenços més notables en termes de lluita contra la discriminació de la dona va tenir lloc el 2011, quan el govern socialista –amb l’acord en el Pacte de Toledo i en el diàleg social– va portar a terme diverses mesures. Primer, completar les llacunes de la carrera de cotització en casos d’interrupció de la vida laboral per la cura d’un fill a efectes de la pensió de jubilació. En segon lloc, per a aquella persona que cobrava una pensió de viudetat i no tenia altres ingressos o eren insuficients, implantar que aquella es veuria incrementada del 52% al 60% de la base reguladora (que per al 2023 ha suposat un increment de la seva pensió del 7,1%). I, en tercer lloc, aprovar el 2021 el complement per reduir la bretxa de gènere que aquest any 2023 haurà tingut una reducció lineal del 10%.

Estem parlant que avui més de 2,3 milions de pensionistes que cobren la viudetat han vist incrementada la seva pensió en un 7,1%, més el 5% pel complement de maternitat, més un 8,5% amb motiu de la revalorització de les pensions amb l’IPC. Avui, un milió cent mil dones perceben el complement de maternitat. 

Mai hauria imaginat ser la portaveu socialista del Pacte de Toledo al Congrés 48 anys després d’aquell article en memòria de Pedro Perea. La lluita per les pensions dignes i contra l’estigmatització de la dona causada per la seva absència al mercat laboral és i ha de continuar sent incansable.

Una lluita que resulta particularment necessària veient que els atacs a la dona no cessen. Són atacs desmesurats, bojos, de molt divers tipus: contra els nostres drets –com l’avortament–, a la mateixa vida de les dones pel fet de ser-ho i la nostra integritat personal. Tot això ens ha d’empènyer a reclamar i exigir una vegada per totes acabar amb aquesta bretxa que ens llasta com a dones. Perquè avui, més que mai, la desigualtat de gènere, la bretxa en salari i a les pensions, resulta completament inadmissible. Malgrat tots els èxits, malgrat totes les millores, les dones no tindrem llibertat real fins que no siguem iguals en drets.

La reforma en les pensions que s’està negociant en aquest moment és l’oportunitat d’or per acabar amb aquesta discriminació secular en què el 50% de la població, les dones, som ciutadanes de segona. Seria una frustració que la negociació en què s’estan plantejant millores a les llacunes de cotització i que estan portant a terme la patronal i els agents socials junt amb l’Executiu, no arribessin a bon terme.

Notícies relacionades

¿En quins mesos cobraran la paga extra els pensionistes el 2023?

Twitter era una cerveseria de Múnic

És hora d’un compromís cert. Estic convençuda que si a la ciutadania se li planteja una proposta amb llum i taquígrafs de com i quan s’hi posarà fi rebrà el suport de la majoria. 

Acabo com he començat. No hi ha casualitats en la vida. La realitat ens està fent veure la importància d’acabar amb la insostenible discriminació de gènere. La realitat ens està indicant que és molt fàcil perdre drets. Per això, davant els atacs incessants de la ultradreta, la resposta no pot ser cap altra que la de consolidar els passos fets. Ara toca que les dones siguem ciutadanes de primera.