¿Ha de governar la llista més votada?

A molts ciutadans la proposta els pot sonar bé, perquè evitaria acords que no els agraden. Els del PP amb Vox o els del PSOE amb Podem i independentistes. 

Aquesta mateixa setmana el portaveu dels populars, Borja Sémper, va culpar els socialistes del pla antiavortament del Govern castellanolleonès del PP, perquè al no haver facilitat que governés la llista més votada, als populars no els va quedar més remei que buscar aliats i només els van trobar en la ultradreta. Buscar aliats, això que tant sembla incomodar el PP, és, tanmateix, l’essència mateixa del sistema parlamentari que regeix a Espanya. Igual com a molts altres països democràtics, qui governa aquí és el partit que aconsegueix la majoria absoluta a les urnes o és capaç d’acordar amb altres formacions per sumar la majoria necessària perquè un alcalde, president autonòmic o del Govern central siguin investits. En alguns països europeus no governa ni tan sols la segona força, sinó la tercera. Es va veure en la sèrie danesa ‘Borgen’ i es veu en la realitat a Suècia, on encapçala l’Executiu Ulf Kristersson, del partit Moderat, que va quedar tercer després dels socialdemòcrates i la ultradreta. Malgrat les crítiques que susciten els pactes de Sánchez amb Podem i els independentistes, obrir-se a acords amb altres partits facilita una millor representació de la pluralitat política i social i molts experts consideren que incorporar a partits petits les aliances és una via per enfortir la qualitat democràtica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Escoltant els dirigents del PP semblaria que només l’esquerra «els roba» els governs amb pactes ‘contra natura’, i tot i que el PSOE va ser la primera força en la doble convocatòria electoral del 2019, continuen tractant d’il·legítim el Govern de Sánchez tan sols perquè no els agraden les seves aliances. Però no li van oferir abstenir-se en la seva investidura perquè pogués eludir-les. La qüestió és que els populars només apel·len a aquest principi, que no es recull com a tal en el sistema constitucional espanyol, quan els interessa. No van dubtar a pactar amb Cs i Vox a Andalusia el 2018 per arrabassar-los el poder als socialistes, que van quedar al capdavant, com no van titubejar a aliar-se amb els mateixos partits el 2019 per evitar que el PSOE, la llista més votada, governés a Madrid, Múrcia i Castella i Lleó. No és, doncs, un plantejament que es faci recíprocament. 

Més inquietant sembla la contínua apel·lació per part del PP a aquest altre PSOE amb el qual estaria disposat a negociar i que no és, òbviament, el que lidera Pedro Sánchez, sinó un en el dia d’avui inexistent. Sap Feijóo que si aconsegueix que la seva llista sigui la més votada en les pròximes generals, cosa que és probable si absorbeix el vot de Ciutadans, l’única manera que tindrà de governar, si suma, és amb Vox. És per això que podria estar somiant amb una nova rebel·lió entre els socialistes, com aquella que va permetre la investidura de Mariano Rajoy el 2016 després de defenestrar, gairebé literalment, Sánchez, que s’oposava amb el seu «no és no». Massa fàcil per al PP, massa arriscat per a la salut democràtica.