Perdre molt més

Fa temps que veure Rafa sobre la pista provoca sentiments extrems. Si penso en l’èpica final de fa un any a Austràlia, o en el seu últim Roland Garros, la gratitud, l’orgull i la felicitat de veure aquest monstre de l’esport sobreposar-se a tantes i tantes lesions, contemplar l’etern exemple de qui sempre s’aixeca, la ment que tot ho pot i un punt d’honor afegit a un insaciable desig de continuar guanyant, em provoca una emoció única. 

Parlar amb ell i comprovar qui hi ha rere l’esportista, la seva educació, humilitat i fins i tot timidesa que el més gran dels èxits no ha canviat ni una miqueta, la paraula admiració es queda molt curta per descriure el que suscita.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per això, i per conèixer el seu historial físic, per saber que des del 2005 ha de portar unes plantilles que el van salvar d’una retirada prematura per la famosa síndrome de Müller-Weiss però, probablement, també li van descompensar la resta del cos. Per saber que entre el seu primer Roland Garros i el segon, el consell mèdic va ser que deixés el tennis i el del seu pare que provés amb el golf, on també podria ser professional. Per haver comprovat que 17 anys després de diagnosticar-li la desgraciada síndrome van haver d’adormir-li el peu i tot i tenir-lo adormit va guanyar el 14è títol a Paris. Per les altres lesions de genoll, esquena, colze, canell, etc, etc, que no han pogut acabar amb aquesta bèstia humana, per tot això, sap greu veure un patiment que potser ja no té sentit.

El plor de Mery Perelló a la grada impacta. No estem preparats per a una retirada de Rafa, és veritat, però molt menys per veure’l patir d’aquesta manera ni per sospitar que pugui estar posant en perill el seu físic per a la resta de la seva vida. Això sí que seria perdre, seria la gran derrota de la seva vida.