Memòria dels meus vents tristos

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Sigui de debò o no la identificació d'autor i personatge, funcioni com a venjança o com a autohumiliació per atreure la compassió de la seva exdona, el conte fa pensar. Shakira acaba de publicar una cançó, 'Music Sessions 53', que ningú no va dubtar a veure-la com un atac personal a Gerard Piqué. En canvi, al llarg dels segles, la ficció literària s’ha guanyat el dret al dubte, al doble joc de subvertir la realitat. El Marcel narrador d'‘A la recerca del temps perdut’ era i no era Marcel Proust, per exemple. Avui dia la novel·la testimonial i l'autoficció, d'Annie Ernaux a Knausgaard i tants d'altres, ha difuminat les fronteres del jo, i aquest refugi és intocable i a més permet al narrador tots els ‘trompe-l’oeil’ que vulgui, com bé sap Vargas Llosa.

Una altra qüestió és l'escriptor en la vellesa, quan la manca de pudor el pot portar a escriure procacitats o jocs de vell verd al límit de la versemblança. Ho vam veure amb Gabriel García Márquez a ‘Memoria de mis putas tristes’, i fins i tot amb Philip Roth i la novel·la ‘La humiliació’. En tot cas, el joc entre personatge i autor no és aliè a Vargas Llosa, tal com va demostrar en la divertida ‘La tía Julia y el escribidor’. És clar que anys després la tia de veritat, Julia Urquidi, va publicar un llibre que volia donar la seva versió autobiogràfica, ‘Lo que Varguitas no dijo’. Mai reeditat, avui dia només es troba a llibreries d'antic i a preus desaforats. Per alguna cosa deu ser.