Nosaltres érem igual (o pitjor) que els nostres fills adolescents

L’últim cas l’hem viscut a compte del vídeo de la discoteca Pampara de Barcelona en què noies i nois d’entre 14 anys i 17 anys ‘perreaven’ (o ‘twerkejaven’, o ‘dembowaven’, tampoc ho tinc gaire clar) en una sessió de discoteca de tarda. Elles estaven inclinades sobre l’escenari i ells, drets, en una coreografia d’evident caràcter sexual. Deixant de banda el fet que una discoteca no s’ha de publicitar a les xarxes amb un vídeo en què apareixen menors, el vídeo té diferents connotacions de gènere que Nuria Marrón analitza amb l’ajuda d’expertes en un esplèndid article al diari, ‘Adolescents, ‘perreo’ i vídeos virals: «¿Per què ells sempre estan a dalt i elles a baix?» Del text de Marrón em quedo amb dues idees: els nois i les noies d’avui es relacionen amb el seu cos de manera molt diferent que les generacions anteriors i, en canvi, els seus pares i mares els jutgem amb marcs mentals molt similars als que nosaltres vam dir combatre. «¿Recorden com els queien les mandíbules a terra als pares de ‘Dirty dancing’ davant aquells moviments explícitament ardents?», escriu Marrón i, com a l’escena final de petons robats de ‘Cinema Paradiso’, passen davant meu les imatges de les coreografies de Patrick Swayze i Jennifer Grey, però, sobretot, de les odioses actituds dels adults d’aquell centre de vacances. ¿De veritat ens hem convertit, generacionalment, en els pares de ‘Dirty dancing’?

TikTok i reggaetoners

Notícies relacionades

Polèmica per un vídeo de noies ‘perreant’ en una discoteca de Barcelona

La discoteca del polèmic ‘perreo’ adolescent a Barcelona, pendent de tancament per falta de llicència

Una mica sí, s’ha d’admetre. Els arguments es repeteixen una vegada i una altra en les converses entre pares i mares: aquests nois i noies d’avui dia són irresponsables, hiperprotegits, mimats, superficials, incapaços de concentrar-se, addictes a les satisfaccions immediates, jonquis del ‘like’ i el ‘retuit’, incapaços de gestionar frustracions. Per reafirmar-nos en les nostres conviccions, sovint sorgeixen a les xarxes socials textos de professors de secundària que descriuen una apocalipsi de faltes d’ortografia, de pèssima comprensió lectora, d’escandaloses llacunes culturals. Quines criatures heretaran aquest món, no saben qui va ser Paul Newman, no aprecien ‘Blade runner’, la seva idea d’una gran saga literària és ‘Harry Potter’, la seva enciclopèdia és un cúmul de vídeos amateurs a TikTok, repeteixen com lloros cançons d’atroces lletres masclistes de reggatoners amb aspecte de busca-raons.

«‘Estás haciendo mal al dejarme pasar / Estás haciendo mal y no sé lo que va a pasar / tendría que besarte, desnudarte, pegarte y luego violarte / hasta que digas sí’», era una cançó que triomfava a mitjans dels 80 a Els 40 Principals. L’EGB no és només un compendi de ‘gadgets’ entranyables com el Naranjito, el ‘walkman’ i el cub de Rubik, sinó uns nivells galopants de fracàs escolar, repetidors perpetus i la condemna a l’ostracisme de qui suspenia en classes massificades i sense una alternativa digna a la universitat. De faltes d’ortografia, millor que no en parlem, que el Lázaro Carreter no era un ‘best-seller’. Els ni-nis no van ser invent dels que ballen avui Bad Gyal i la seva germana, i el ‘botellon’ no va néixer fa dos dies. Si hi hagués hagut mòbils amb vídeo, només Déu sap quines imatges haurien pujat a les xarxes els adolescents dels 80 i els 90 en la ruta de les tavernes de Ciutat Vella a Barcelona. Prou bé ens han sortit aquests adolescents a qui des de petits els fills de l’EGB obliguem a veure els nostres dibuixos animats en recopilacions en DVD, de Marco a l’abella Maia. Avui, convertits en Papa Pig, només ens queda grunyir que, per descomptat, els nostres temps van ser els millors dels temps. El pitjor no és haver-nos fet grans, sinó ser tan previsibles.