Ansu, Gavi, Pedri, l’ordre alfabètic dels nois

Quant als altres tres, a qui he portat al titular d’aquest homenatge al nou futbol del Barcelona, és evident que Ansu Fati ja va posar en ordre el seu destí. Els seus gols recents, el seu nivell de concentració en el joc, la seva recuperació dels estímuls que el van fer la gran promesa del futbol espanyol actual, ja el tornen a tenir en el primer pla de la seva esperança de ser entre els millors. Un dia serà el millor, probablement, però ara és un dels tres. 

És curiosa la seva història i estimulant el seu destí. Una lesió, causada, no va ser un atzar, el van fer caure, el va deixar malferit per al futbol. Es va entossudir que només la voluntat marqués el seu treball de recuperació, sense altres estímuls que la fisioteràpia. Qui el va atendre sabrà com era en aquestes sessions que va fer en un dels grans temples de la recuperació de futbolistes de Primera, però pel que jo he pogut sentir aquest noi que va tenir, a més, l’atreviment de passejar per Madrid la samarreta blaugrana, mai va perdre ni l’humor ni l’aspiració de curar-se sense altres sobresalts que els diferents graus d’esperança que li anaven donant alhora les seves sensacions i els especialistes.

Aquest admirador que firma aquest article ho va veure en un d’aquests moments madrilenys, quan anava precisament a una de les cures. Somrient, silenciós, hi anava com a un entrenament, i ara quan l’he vist xutar els seus gols recents i després l’he vist encara reconcentrat, sense celebrar encara els seus gols, com si esperés un triomf més gran, me l’imagino parlant de futbol, i fins i tot del futur, amb Lewandowski.

Gavi és una novetat al Barça que van representar Xavi o Iniesta, ja que cap d’aquests, tot i ser àgils i ben disposats, al mig del camp o a la banda, mai van poder desplegar la velocitat concreta, és a dir, eficaç, d’aquest noi que encara no té vint anys. La seva voluntat és de ferro, és a dir, d’or, perquè no s’atribueix, en les seves escapades, com les de Balde, un mèrit abstret: sempre va buscant algú altre, per exemple, i no és casual, Lewandowski, que al final de la seva era al camp ha aconseguit conjuntar aquests tres genis de la làmpara de què depèn ara el Barça.

El treball de Gavi, es va veure contra el Madrid a l’Aràbia Saudita, es veu cada cop que toca la pilota, no és una atribució de l’autoestima, un egocentrisme. Al contrari, com el Puyol que recorria el camp per oferir el seu cap a gols que van ser històrics, Gavi està corrent sempre a favor d’obra, i tot i que dispari amb encert té la mirada posada en qui millor es trobi al camp per si la seva escapada és més útil a la intel·ligència aliena. 

I Pedri. Al restaurant del seu pare, que va ser del seu avi, culers tots, hi ha les seves fotografies de quan era una esperança. Representa ara el centre mateix de la recuperació blaugrana; és un raig de llum al camp, centra com si tingués en la memòria tots els factors d’una jugada, i no es vanagloria del seu èxit, ja que després es queda darrere en els moments de celebració del que s’aconsegueix gràcies a la precisió d’artista que té el seu contacte amb la pilota.

Notícies relacionades

Les claus tàctiques del Betis-Barça: el magisteri de Pedri i les mans d’acer de Ter Stegen oculten el descontrol

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els seus partits, fins i tot quan el mata el cansament, són compliment de compromís amb la qualitat, respostes a la seva manera d’entendre l’exigència i la humilitat. És probable que sigui un retrat actual d’Andrés Iniesta i aquest és un elogi que el fa molt gran. Però està per arribar, i arribarà ben aviat, que el mateix Iniesta digui que ja és a la seva altura, o almenys a la vora, i després serà per descomptat un dels grans futbolistes de la història. Veure’l jugar és emocionant, i veure plorar la seva mare veient com el noi triomfa al camp és tan emocionant com veure’l jugar.