Jacinda Ardern: l’esgotament d’una icona

Si alguna cosa no se li pot negar a l’encara primera ministra de Nova Zelanda és coherència i fidelitat a si mateixa. Els focus la van estimar perquè van topar amb un rostre real, allunyat de la impostura. Arden (Hamilton, 1980) va créixer en el si d’una família mormona, però va renunciar a la seva fe per la condemna de l’Església a la comunitat LGBTI. Filla de pare policia i mare cuinera en una escola, es va afiliar al Partit Laborista als 17 anys i aviat va destacar. Llicenciada en Comunicacions per la Universitat de Waikato, va treballar com a consultora política i va centrar el seu interès en el benestar infantil i la igualtat econòmica. La seva carrera va ser meteòrica. El 2008 es va convertir en la parlamentària més jove de Nova Zelanda. L’1 d’agost del 2017, a menys de dos mesos de la cita electoral, el líder del seu partit va renunciar davant els mals resultats que llançaven les enquestes. La va nomenar candidata, i va desencadenar la ‘Jacindamania’.  

Ardern es va convertir en un veritable fenomen: una dona jove, sense la configuració tradicional d’un marit i fills i que no dubtava a mostrar-se a les xarxes. La seva vitalitat, proximitat, optimisme i un indubtable carisma la van catapultar, va aconseguir remuntar unes enquestes desfavorables i el 23 de setembre va guanyar les eleccions. Ardern es va convertir en la cap de Govern més jove del món. El 2020, va revalidar i va millorar resultats.  

Totes les plagues es van desencadenar durant la seva presidència. El 2019, un terrorista va matar 51 persones a dues mesquites; Ardern va prendre mesures per millorar el control d’armes i va plantar cara al supremacisme amb gestos i paraules. Coberta amb un mocador negre va afirmar: «Ells [referint-se a les víctimes] som nosaltres. La persona que ha perpetuat aquesta violència contra nosaltres no ho és». El desembre del mateix any, el volcà White Island va entrar en erupció i va causar la mort de 22 persones; la sensatesa i la sensibilitat d’Arden també van ser reconegudes. I les seves mesures severes durant la pandèmia van convertir Nova Zelanda en un dels països amb les taxes de mortalitat més baixes del món. Entre sotrac i sotrac, Ardern va tenir una filla, que va portar a l’Assemblea General de les Nacions Unides. Amb el seu lideratge empàtic i centrat en el benestar de les persones, la seva imatge com a icona del progressisme i el feminisme es va enfortir... fins que es van obrir les primeres esquerdes.  

Notícies relacionades

¿Què és la síndrome del ‘burn out’ o desgast professional que pateix Jacinda Ardern?

Denuncien amenaces i assetjament «sense precedents» cap a Ardern abans de dimitir

Les mesures de vacunació van generar reaccions i un grup de manifestants es va atrinxerar durant setmanes fora del Parlament, cada vegada amb actituds més amenaçadores cap als polítics. La policia va carregar amb duresa per dissoldre’ls i les escenes van arribar a una violència insòlita en un país de relativa serenitat i estabilitat social. No només la calma es va esquerdar, la transformació que Ardern havia promès en temes crucials com el preu de la vivenda, el combat contra la pobresa infantil i el medi ambient no s’han materialitzat. El seu partit s’està desplomat en les enquestes. 

Després de sis anys difícils, Ardern se sent esgotada i cedeix el comandament. La seva renúncia és una lliçó de valentia, sinceritat, responsabilitat i coherència. Tot i que, inevitablement, deixa un regust amarg. En la batalla global ideològica, el bàndol progressista i feminista ha perdut un focus de llum important.