Escalada inevitable a Ucraïna

Partint de la base que la invasió russa ha vulnerat el dret internacional fins a l’última coma i a Ucraïna l’assisteix el dret legítim a defensar-se, la discussió sobre la pertinència o no de l’enviament de tancs a Ucraïna té a veure més amb l’oportunitat i els efectes que pot tenir que amb una anàlisi en el terreny de la moral, de la legitimitat del pas fet. Perquè si la guerra és sempre indesitjable, quan és fruit d’una decisió que violenta les normes essencials que s’ha donat en la comunitat internacional, com és el cas, llavors el país agredit, en una situació d’inferioritat manifesta, està en el seu dret de demanar ajuda a tercers i que aquests els la procurin. Seria sens dubte un pecat d’ingenuïtat pensar que les decisions adoptades per l’OTAN es fonamenten sol en reflexions d’aquesta naturalesa –els Estats Units persegueixen també desgastar Rússia com sigui possible–, però hi ha dosis notables de defensa de l’ordre establert en el comportament d’Occident, en general, i d’Europa, en particular, des que va començar la invasió.

El «missatge polític dirigit a Rússia» al qual es refereix el diari francès ‘Le Monde’ en el titular del seu editorial de divendres té bastant a veure amb l’obligació de sortir al pas de la barbàrie, de l’estratègia de terra cremada dels mercenaris de Wagner, amb la devastació d’un país que es dessagna a causa de la deriva imperial del Kremlin. La decisió final de dotar de tancs Leopard 2 Ucraïna no és el compliment d’un imperatiu categòric, sinó que obeeix a una raó d’estricta equitat: igualar les forces al camp de batalla. «L’escalada en l’ajuda no és més que la conseqüència de l’adoptada pel Kremlin sobre el terreny. Contràriament al que aquest últim addueix, no converteix en bel·ligerants els aliats de Kíiv, sinó que aquests últims es mantenen en el costat correcte del dret, ajudant un país en situació de legítima defensa», sosté l’editorialista de ‘Le Monde’.

Les hipòtesis de treball que manegen els think tank per preveure quin pot ser el curs de la guerra a mitjà termini coincideixen a assenyalar la derrota inevitable d’Ucraïna si l’ajuda dispensada per Occident no té «la potència que exigeix aquesta guerra» (la frase és de ‘Le Monde’). Coincideixen així mateix que la sortida negociada a partir d’un alto el foc és impossible mentre Rússia se sent dipositària d’una superioritat incontestable i Ucraïna, d’una debilitat impossible d’ocultar. Dins de la lògica de combat fins a aconseguir la victòria, negociar ara seria per a Vladímir Putin un fracàs perquè el seu objectiu és, de moment, aconseguir la rendició d’Ucraïna, mentre que per a Volodímir Zelenski seria tant com donar avantatge a Rússia i privaria Ucraïna de perseverar en la seva ofensiva al Donbass.

En l’argumentació d’Olaf Scholz al Bundestag, que va presentar l’enviament dels Leopard 2 com una manera d’evitar una intervenció directa de l’OTAN en la guerra per garantir la supervivència d’Ucraïna, encoratja la idea que cap negociació serà possible fins que Zelenski se senti en una posició de força. Els analistes Cédric Pietralunga i Philippe Ricard destaquen que la mobilització occidental des dels primers dies de la invasió s’orienta a assistir Ucraïna i evitar la confrontació directa amb Rússia. Però en cada un dels episodis de millora qualitativa de l’ajuda a la resistència ucraïnesa ha sorgit el gran dubte: ¿el que els occidentals interpreten com una implicació no directa en la guerra ho entenen també així Putin i els seus generals?

És una qüestió essencial quan el càlcul de riscos ha portat l’agulla del Rellotge de l’Apocalipsi a 90 segons de la mitjanit. Perquè la propaganda de Vladímir Putin difon la invasió d’Ucraïna com una guerra de civilització, això és, una confrontació amb una forma de vida, d’articulació de la política –els requisits de la democràcia– que percep com una amenaça per a la cultura russa, la primera i més influent de l’orbe eslau. De tal manera que, en la línia de la vella tradició imperial russa, presenta la crisi en curs com una acció de supervivència amb activistes de la causa a Bielorússia, Sèrbia i Bulgària entre altres llocs. D’aquí ve també que a la Rússia d’avui no hi càpiguen ni la discrepància ni la dissidència, sinó que segueix en vigor una vella idea de Maksim Gorki: «Els crítics són com els tàvecs, que impedeixen els cavalls treballar la terra».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El president de Rússia disposa de tots els instruments de poder per procedir segons consideri més convenient. A diferència del que passa en els règims deliberatius, pot adoptar decisions immediates sense més consultes –ho demostren els bombardejos massius de dijous, resposta a l’enviament dels Leopard 2–, tot i que aquest procedir entranya el risc inevitable que, en cas de fracàs, se li atribueixin totes les responsabilitats. Per això, per la mateixa raó, l’opinió de Putin i el seu cercle més immediat és l’única que importa quan sorgeixen els temors que l’escalada arribi a un punt de no retorn. I que les reflexions que veterans de la política com el francès Pierre Lellouche siguin veus dignes de ser escoltades quan reclamen que la Unió Europea es dirigeixi cap a una sortida negociada de la crisi mentre Zelenski demana ara avions de combat als qui aquesta setmana li han proporcionat tancs.