La relliscada | Article de Pilar Garcés Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Jacinda Ardern no pot amb la seva vida
La renúncia de la primera ministra de Nova Zelanda és una pèssima notícia per a les dones, per a l’avanç igualitari en terrenys vedats que es poden resumir en el concepte ‘poder’
Diu l’aforisme que si vols que alguna cosa es faci l’hi demanis a una dona ocupada. Potser ha arribat el moment de deixar de demanar-los tantes coses a les dones ocupades, i començar a repartir tasques, responsabilitats i marrons. «No puc amb la meva vida», diu el lema d’una de les dessuadores més venudes aquest Nadal. Si te l’ha regalat algú que mai s’ofereix a donar un cop de mà, malament. I pitjor si, com em va passar a mi, ets a un ‘click’ de comprar-te-la per a tu mateixa perquè t’hi veus molt representada, fins que t’adones que presumir d’existència arrossegada no resulta tan graciós. Graciós és veure de nou ‘La vida de Brian’, un assumpte pendent des de fa massa temps, o la sobretaula del dinar amb les amigues que posposes i posposes. Si dius «no puc amb la meva vida» amb un somriure i una picada d’ullet estàs buscant que t’endossin una altra tasca més, i la faràs amb eficàcia. El cansament, l’única medalla que ens posem amb orgull. Sembla que només podem viure esgotades, però no.
La primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, va anunciar fa una setmana la seva dimissió perquè s’ha quedat sense energia per exercir el càrrec. Vol tornar a ser mare, germana, nòvia i ciutadana, cosa incompatible amb la política al més alt nivell. La feina de dirigir un país requereix un dipòsit ple, i fins i tot la reserva, va dir, i a ella se li ha buidat. Té 42 anys, un promès que la recolza i una filla de quatre anys a qui veu poc. Vol aquesta part de la seva vida a què ha hagut de renunciar per l’exigència de la seva tasca pública. D’ella hem admirat el seu lideratge femení, que no equival al lideratge de sempre, però exercit per una dona. Empatia, amabilitat, proximitat són les virtuts de la seva marca; sempre va trobar un espai per als termes ‘amor’ i ‘amabilitat’ en els discursos. Ha pilotat amb eficàcia i encerts el seu petit país des del 2017, i s’ha cremat. Una pèssima notícia per a les dones, per a l’avanç femení igualitari en terrenys habitualment vedats que es poden resumir en el concepte ‘poder’. Segur que s’haurien pogut retallar les reunions interminables, els informes quilomètrics, les recepcions amb l’ambaixador i altres assumptes vitals de Govern perquè Jacinda Ardern sopés amb la seva nena i li llegís un conte, i després tingués temps per a una xerrada amb la seva mare, fer un sudoku i disfrutar d’un somni reparador. Una pot simplificar la seva vida fins a deixar-la al xassís, mentre la feina ineludible creix al seu voltant, però també les xorrades perfectament prescindibles. El poder és per a gent entregada, sense horaris i addicta a la trepidació. Persones l’exemple de les quals no canviarà el món, i d’això es tracta.
Entretots
Des d’avui hi ha un home al capdavant de Nova Zelanda, tot en ordre. També és laborista, Chris Hipkins, i jove, 44 anys. Com a ministre d’Educació d’Ardern, deu acostumat a treballar fort i a l’escrutini, però sap que no rebrà el «tracte abominable, i l’abús contra ella i la seva família» que va denunciar sobre la seva predecessora. Aquest plus d’assetjament i falta de respecte que la caverna concedeix a les dones ocupades, intel·ligents i dolces, especialment quan s’agafen un respir. Per aquí ho hem vist fa uns dies amb la campanya contra la vicepresidenta Yolanda Díaz, fotografiada llegint mentre li feien la pedicura. Insultada i ridiculitzada per dedicar-se una estona, perquè el masclisme desconeix la vergonya aliena. «Soc humana», va dir Jacinda Ardern en el seu comiat. I vol ser una mica més feliç, està en el seu dret.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
