Calidoscopi de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Accelerar el temps, accelerar la vida
Com més rapidesa de consum més necessitat de consumir i com més necessitat de consumir més velocitat hauran d’imprimir a les seves escoltes, visionaments o lectures
El fenomen ja té un nom en anglès, per la qual cosa ja existeix com a fenomen. Es tracta dels ‘fasters’, aquelles persones, joves principalment, que acceleren als seus dispositius tecnològics la velocitat de reproducció de les gravacions per guanyar més temps, creuen. Fins ara només ho feien amb els missatges d’àudio de WhatsApp, que escolten a més velocitat impacients perquè s’acabin aviat, però sembla que ara aquest costum ja s’estén a qualsevol gravació audiovisual que circuli per la xarxa. Pòdcasts, pel·lícules de cine, sèries de televisió i, fins i tot, la música són escoltats pels denominats ‘fasters’ a més velocitat de la que es van rodar o van gravar per, segons ells, guanyar temps al temps i poder disfrutar de més productes dels que disfrutarien reproduint-los a la seva velocitat de gravació, segons es recull en aquest reportatge d’EL PERIÓDICO DE ESPAÑA. Vist així, sembla una postura intel·ligent, el problema és que això ja es va inventar fa temps i no serveix. Accelerar el temps no augmenta la vida, al revés, la comprimeix i fa que passi més ràpid. Abans que arribessin els ‘fasters’ ja hi havia gent que llegia en diagonal o saltant-se paràgrafs dels llibres per poder llegir més i persones que escoltaven a més revolucions els discos o que veien fragmentàriament les pel·lícules creient que així guanyaven temps al temps i podien escoltar més cançons i veure més cine.
Entretots
El problema del temps és que hi ha el que hi ha, el que a cada un ens toca en sort. Accelerar-lo és tan il·lusori com alentir-lo (ja no dic aturar-lo, un somni que a tots ens persegueix), però a l’omplir-lo en excés de coses el que s’aconsegueix és el contrari del que es pretén, és a dir, fer que sembli poc. Els joves sense temps, els que ho acceleren tot perquè per a ells la vida és rapidesa, creuen que d’aquesta manera viuen més, però no s’adonen que no és així, que, al contrari, la vida passa més ràpid precisament per la seva saturació. I no és aquest el principal problema. El problema principal és que com més rapidesa de consum més necessitat de consumir i com més necessitat de consumir més velocitat hauran d’imprimir a les seves escoltes, visionaments o lectures. Poc importa si, a l’accelerar el temps, es perden el ritme i l’harmonia de les obres, l’essència de les creacions, que es van crear amb un tempo i una cadència interior que formen part del contingut, a més de determinar-lo formalment. Si del que es tracta és simplement d’assabentar-se, de saber de què tracten una pel·lícula o una cançó, és igual la velocitat a la qual es vegi i escolti, però, si el que es vol és sentir-la i disfrutar-la, s’haurà de fer necessàriament seguint el seu ritme, l’emoció o les emocions que transmeten i per a les quals és important tant la manera de transmetre-les com la transmissió per si mateixa. Al final del que es tracta és de saber que accelerant el temps no només no s’aconsegueix més temps, sinó que se’n perd part pel camí, de la mateixa manera que vivint a més velocitat de la normal el que s’aconsegueix no és viure més, sinó, al revés, augmentar l’estrès i l’ansietat que això genera. Diu la plataforma de Youtube que el 2022 els seus usuaris van estalviar més de 900 anys de temps gràcies a accelerar la velocitat de reproducció dels seus vídeos; el que no diu és què han fet amb aquests 900 anys ni com aquesta acceleració de la velocitat ha afectat la seva capacitat de comprensió i els seus cervells.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
