Amnèsia serièfila

Últimament, l’alegria per la tornada de les sèries que m’agraden la segueix la mateixa sensació agredolça: amb prou feines aconsegueixo recordar què va passar en la temporada anterior ni en quina situació vaig deixar els personatges. Aquesta mena d’amnèsia serièfila és implacable. El record acostuma a ser difús i tendeixo a refiar-me de la resposta emocional que tinc quan descobreixo que hi ha una nova entrega. Gairebé sempre li dono una oportunitat, tot i que sigui conscient que molts detalls rellevants que hauria de recordar s’hauran perdut a les llacunes de la meva memòria. De vegades un diàleg, una escena o un ‘flashback’ dona una mica de llum i em tornen arran de la història de manera abrupta. D’altres vegades, veig la temporada en la inòpia, amb aquesta sensació que et queda quan ets l’únic que no ha entès una broma.

Notícies relacionades

Kyle Maclachlan: "Mai he sortit de 'Twin Peaks'"

Twitter era una cerveseria de Múnic

Diversos factors ajuden a explicar aquest fenomen. En primer lloc, el fet que hi hagi massa televisió. Fa una dècada, quan les plataformes de ‘streaming’ estaven en bolquers, un podia incloure amb relativa facilitat la majoria de les sèries que estaven al nostre abast. El 2022, segons les dades de la consultora Nielsen, l’oferta de continguts (sumant ‘streaming’ i televisió convencional) supera les 800.000 referències. És senzillament inassumible. Un altre factor que també contribueix a aquesta memòria de peix està directament relacionat amb l’acceleració del consum. L’‘streaming’ ha fet que productes que estaven pensats per ser vistos setmana a setmana ara es vegin en dues o tres sessions, una cosa que dificulta la consolidació d’un record al qual després puguem recórrer quan la sèrie torna. Les maratons ens converteixen en Dory, aquell peixet oblidadís de ‘Buscant en Nemo’, perquè veure tan ràpid afecta els dos processos fonamentals sobre els quals es construeixen els records. Com explica el psicòleg Alan Jern, quan les sèries es converteixen en un fenomen social (es comenten amb família i amics) i enriquit (es llegeixen ressenyes o es busquen curiositats) el nostre cervell emmagatzema millor la informació i després li resulta més fàcil recordar-la. La memòria a llarg termini, a més, també funciona millor quan donem temps al nostre cervell per emmagatzemar les trames. Però ara som impacients, i allò d’esperar que hi hagi diversos capítols disponibles en una sèrie d’entrega setmanal s’ha convertit en pràctica generalitzada. 

Aquest fenomen del ‘fast fiction’ està tenint una influència decisiva no només en la nostra memòria, sinó també en la mateixa cultura televisiva. A un consum tan veloç el segueix una digestió també molt ràpida, condemnant les sèries a una vida efímera que les allunya de la possibilitat de convertir-se en fenomen de culte. Recordo paraula per paraula el missatge que Dale Cooper grava per a Diane en el pilot de ‘Twin Peaks’, diàlegs sencers de ‘Joc de trons’ i les històries de moltíssims capítols de ‘Los problemas crecen’. En el cas de sèries més recents, com ‘Breaking bad’ i ‘The leftovers’, el record ja no és tan nítid. Si aquesta acceleració de la vida moderna no em dona un respir, crec que d’ara endavant no hi haurà sèrie que reenganxi sense tenir la sensació d’haver sortit d’un coma.