Drets col·lapsats

A simple vista sembla que hi ha un conflicte entre generacions en què els joves i la infància tenen les de perdre. De fet, tenir un fill és un risc afegit de ficar-se sota el llindar de la pobresa per a moltes parelles joves, i els alts costos de la criança dissuadeixen i retarden l’edat de la maternitat, caient la natalitat. De mitjana, en l’OCDE entre 1980 i el 2015, la taxa de pobresa dels joves ha augmentat un 7,6%, i la de la infància, un 3,9%. En canvi, s’ha reduït per a la gent gran, en especial, un 4% per als de més de 76 anys.

Però no ens precipitem. Hi ha veus i interessos que animen a dibuixar una lluita intergeneracional per recursos redistributius escassos. De forma atroç, el ministre japonès de Finances, Taro Aso, va dir el 2013, amb referència als avis, «que s’afanyin i es morin». Aquest neoliberal i rebesnet de l’alta noblesa samurai té ara 83 anys i segueix ben viu i amb les màximes cures i atencions. Tot un exemple de cinisme i deshumanització des del poder. Des d’aleshores, l’extremisme populista i l’emergència climàtica s’han agreujat deixant una herència implosiva per als joves abatuts pel seu futur.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El veritable debat no és la lluita intergeneracional que enfronti joves i pensionistes, sinó la lluita redistributiva perquè les elits i les classes altes paguin més impostos. Per modernitzar i ampliar un Estat del benestar pensat per a una societat industrial que ja no existeix. Segons Thomas Piketty, la bretxa de desigualtat avui a Europa entre el 10% més ric i el 50% més pobre és equiparable a la que hi havia el 1940. Una bretxa que l’Estat del benestar va reduir cinc vegades fins a 1980 i des d’aleshores fins al 2020 ha tornat a augmentar cinc vegades.

Urgeix reformular el contracte intergeneracional cap a un contracte del benestar més ampli que incorpori la justícia ecològica des d’un Estat més actiu, més inversor i més redistributiu. És a dir, que ataqui les causes de la desigualtat, amb salaris dignes, actuant contra els monopolis, regulant el mercat de la vivenda i garantint la sostenibilitat de la creixent despesa social, sanitària i de les pensions. I amb innovacions com la renda juvenil inicial d’Atkinson. Són drets de ciutadania per a totes les edats i perquè la cohesió social i la democràcia no col·lapsin. És el que busquen alguns, polaritzant els debats, la convivència i les generacions, contagiant de fatalisme nihilista uns joves que poden transformar-ho tot.