Barraca i tangana
Entendre-ho
Destaquen molt això –¡sabia on era la porteria sense mirar-la!- com si fos un gran secret del joc, però m’atreviria a dir que la porteria no es mou, la porteria ocupa el seu lloc des del principi dels temps
Ara mateix en la meva vida alternen dos tipus de partits: els que veig sol i els que veig amb un nen simpàtic anomenat Teo. Els que veig a soles els veig bàsicament per diners, i poca cosa més, no hi ha gaire misteri en això. El futbol és diferent quan veig partits amb el Teo, que resulta que és el meu fill i que té 6 anys. L’altra tarda se’m va estirar a sobre al sofà i em va dir ‘no parlis i no et moguis, que si parles o et mous m’entra son’ (?). Jo li vaig fer cas, per descomptat, i em vaig quedar callat i quiet perquè sempre és important fer cas del Teo i, sobretot, no mirar d’entendre’l.
A la tele estaven jugant el Barcelona i el Getafe. Quan veu partits, al Teo li agrada substituir els jugadors de veritat pels noms dels seus companys. El seu equip juga a futbol-8, perquè encara són petits, per la qual cosa ha de doblar algunes posicions en el recompte, però sap qui és defensa, qui juga a la banda o al mig i qui és davanter centre. Fins aquí tot bé, tot correcte.
El Teo feia la seva, entretingut i mig content, fins que va sentir que el locutor va pronunciar ‘Dembélé’. De seguida vaig notar que alguna cosa no encaixava al seu cervell, però vaig optar per continuar callat i quiet. Al cap d’una estona em va dir ‘¿però Dembélé no s’havia mort?’, i jo llavors encara ho entenia menys. Al final ell sol se’n va adonar a temps: ‘Ah, no, ¡Pelé!’.
No miris d’entendre’l (?).
Quan es va jugar el següent partit, el Teo ja estava dormint. Sempre que se’n va al llit em demana que l’endemà al matí li digui el resultat, però hi ha dies que estic tan cansat que ni me’n recordo quan el porto a l’escola. Hi ha dies que el Teo creua la jornada amb un retret guardat al cervell. Després, si em veu a la nit o si em truca a la feina després de sopar, m’ho retreu amb tot el dret: «No em vas dir el resultat i me l’han hagut de dir a l’escola». Com a pare, necessito i prometo millorar en això. És informació bàsica d’interès general i el seu lament em sembla correcte. Això sí que ho entenc.
El següent partit, el que vaig veure sense el Teo, Benzema va fer un golàs. Per explicar-lo, hi va haver qui va remarcar que Benzema, sense mirar, sabia on era la porteria. Van destacar moltíssim això. Atenció: que sense mirar sabia on era la porteria. De tant en tant hi ha qui surt amb això: increïble, el davanter sabia on era la porteria en tot moment, quin talent.
Notícies relacionadesDestaquen molt això –¡sabia on era la porteria!– com si fos un gran secret del joc, però m’atreviria a dir que la porteria no es mou, la porteria ocupa el seu lloc des del principi dels temps. La porteria és al mateix lloc des que comences a jugar de petit. Jo he jugat a futbol molts anys i també sabia on era la porteria sense haver de mirar-la. L’últim dels meus problemes jugant a futbol era saber on era la porteria. Diria que sempre vaig saber on era la meva porteria i fins i tot la del rival, sobradíssim, era així de bo. De fet, potser saber on és la porteria mira-la sigui l’única cosa que puc fer igual que Benzema en un terreny de joc. Diria que hi va haver coses més difícils en aquest golàs. Diria que cap observador escriu en el seu informe: «L’home-brúixola sap on és la porteria en tot moment».
Diria, però no ho sé. Em ve de gust comentar-ho amb el Teo, que potser hi estem d’acord. A veure si demà no tinc gaire son.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
