COP FRANC
Pedri. El seu nom és Pedri
El millor del partit. ¿I el Barça? Caldria preguntar-se per què els comentaristes són vençuts per la temptació de pensar que davant no juga ningú. ¿Com jugar si estàs sol? No hi hauria futbol sinó aïllament. Però el Barça jugava aquest dissabte a la tarda contra el Girona, que no només és un equip ben fet, sinó que, a més, li té ganes al Barcelona, com és natural. Té jugadors que procedeixen de La Masia i volen tornar, per descomptat, al seu lloc d’origen, un bressol del futbol d’on provenen genis o aspirants. Aquesta procedència és també un destí: no pots jugar com et doni la gana (és a dir, la desgana) sinó que estàs obligat per una ràbia d’origen, la que prové de la vergonya ètica a què aboca el bon futbol: no perdre ni la dignitat ni la pilota.
Hi va haver un fet afegit a la naturalesa que s’espera d’un equip com el Girona, competitiu des de la ràbia i des dels altres elements constitutius de la competició: la qualitat, la intenció, la lluita. Aquest fet té ara una enorme rellevància perquè apel·la al millor dels 22 en el partit més recent, que també va acabar 1-0. Tot just començar el partit es va desfer una cuixa de Dembélé, i aquest és un desvalor major en un duel aferrissat (o de joc defensiu) com el partit que va plantejar el Girona. Aquesta tornada a la realitat de la fragilitat de les persones, ja que el francès no és Superman, va posar el Barça davant la seva pròpia contingència: que ara no hi ha un futbolista més posseït del destí del joc (el gol) que aquest intrèpid número set. Fora de joc Lewandowski, totes les mirades se centren en Dembélé. Va haver de sortir Pedri de la sala d’espera per fer del Barça un equip estèticament preparat per marcar. I va ser tan bo que al final el van premiar amb el guardó virtual al millor del partit.
Futbolista amb guants
Notícies relacionadesPedri. El seu nom és Pedri. Juga amb guants (com d’altres) perquè els de Tegueste saben que el fred és el pitjor enemic de l’home, i juga com si tingués el cos disposat a fer bellesa futbolística fins quan té la pilota lluny. L’ensuma, l’entreveu, sembla que sempre porta els prismàtics amb què fa veure que busca els seus (la seva família: aquests són els seus) a qualsevol lloc de l’estadi. Hi va haver un moment que aquest cos li va deixar de funcionar, va ser un instant que semblava una eternitat, perquè en les circumstàncies en què es desenvolupava el joc el seu bandejament hagués sigut una convocatòria fatal de l’infern.
És clar que es va trobar a faltar Dembélé. Algú li va dir, jo era al davant, a un important artista espanyol que el gol que el francès va dibuixar l’altre dia contra la Reial Societat era, en la trajectòria d’aquest futbolista que en un temps semblava mut, com el Mediterráneo de Serrat en la impressionant trajectòria del cantant del Poble-sec. Aquest dissabte aquesta gambada va fer falta perquè el Barça deixés de jugar en mars turbulents. Així que no hi va haver un Mediterrani tranquil, i va haver de venir un artista de l’Atlàntic a impedir que la sequera o el contrari es carreguessin la il·lusió de Xavi Hernández, a qui s’ha d’agrair, a més, la paciència d’esperar que el seu equip no sigui només el geni d’aquests nois sinó, també, la presència genial de Ter Stegen. Pedri, recordin, el seu nom és Pedri. També quan hi és Dembélé.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
