Barcelona davant un debat de models

A quatre mesos de les eleccions municipals, la lluita per l’alcaldia de Barcelona es presenta com una de les més disputades i incertes. Encara més després de dues sotragades que han recompost substantivament el tauler electoral: el pas endavant de Xavier Trias per encapçalar la candidatura de Junts i, poc després, la renúncia als seus càrrecs en el govern municipal d’Ada Colau del candidat socialista, Jaume Collboni. El primer d’aquests moviments ha convertit una pugna entre tres candidats (Jaume Collboni, Ada Colau i Ernest Maragall, amb avantatge per al primer) en un empat tècnic entre quatre, amb Xavier Trias al capdavant. A l’espera de saber si la decisió de Collboni de guanyar autonomia per definir-se críticament davant Colau serveix per reaccionar a l’efecte Trias. I també de si aquesta polarització acaba afavorint Colau, com l’alcaldessa va buscar obertament (i de moment sembla que sense rèdit obvi) amb el seu ‘photo opportunity’ amb el candidat de Junts.

El principal canvi en l’equació preelectoral de les últimes setmanes és l’entrada d’un nou aspirant a atraure el vot crític amb el model de ciutat defensat durant dos mandats per l’alcaldessa. A recollir una visió alternativa a la política de mobilitat restrictiva del transport privat o als plantejaments en matèria de vivenda. Menys reticent a les necessitats o interessos de sectors com el turístic o de la restauració, o als projectes de grans infraestructures. Es tracta d’una posició compartida per sectors orfes de l’opció que tradicionalment havia representat CiU. Havien trobat refugi a la cara de moderació i ordre que encarnava Collboni al Govern municipal. Ara, com ha reflectit la derrota del pla d’usos de l’Eixample per l’oposició de Junts i el PSC, hi ha dos contendents per aquesta borsa de vots. I alhora, dos possibles socis de Govern a afegir entre les limitades opcions disponibles.

La decisió de Junts de posar-se en mans de Trias té conseqüències més enllà de la possibilitat de recuperar l’alcaldia quan, fa quatre anys, un partit entregat sense matisos a la lògica més unilateralista del procés es va quedar amb cinc regidors. Un hipotètic retorn de qui va ser alcalde de CiU, sobretot si aconsegueix fer complir el seu desig de mantenir figures com Laura Borràs apartades de la seva campanya, tindria un efecte innegable en els equilibris interns de Junts, reforçant el sector possibilista davant l’exaltat. Un efecte secundari de Trias que es podria fer notar amb un bon resultat electoral, encara que no li permetés recuperar l’alcaldia. Perquè, tret que l’evolució de la intenció de vot introdueixi canvis notables, com assenyala l’enquesta de Gesop per a EL PERIÓDICO els quatre candidats mantenen les seves possibilitats en qualsevol de les úniques tres combinacions fins ara viables. L’alcaldia del més votat, amb una majoria fràgil, en cas que no hi hagi un pacte alternatiu que aconsegueixi la majoria absoluta. Un pacte Junts-PSC. O un tripartit PSC-comuns-ERC. Un panorama en què, davant les trinxeres inamovibles excavades el 2017, el que entrarien en joc haurien de ser models contraposats de ciutat sobre els quals els barcelonins debatin i s’expressin (més que necessitats derivades de les polítiques de pactes en altres institucions).