Els joves mereixen un futur millor

Espanya acusa l’acumulació dels estralls provocats per la crisi del 2008, la pandèmia de covid i la guerra d’Ucraïna, que han conduït a l’agreujament de la bretxa intergeneracional, és a dir, de les diferències entre les generacions més grans i les més joves, en detriment de les últimes. Els projectes i els somnis dels joves espanyols es veuen afectats per l’atur o per llocs de treball mal pagats i inestables, i també, entre altres elements, pels alts preus de la vivenda, que a moltes ciutats han arribat a nivells desenraonats. Així mateix, els joves han assistit a la precarització dels serveis públics, especialment de la sanitat i l’educació, mentre creixen els interrogants sobre si, quan arribin a l’edat de jubilació, el sistema de pensions continuarà funcionant o s’haurà convertit en un vestigi del que és.

Els problemes que ens apressen, molts dels quals són comuns a altres societats avançades, alimenten la percepció que per primera vegada en la història les generacions joves tindran una vida pitjor que les predecessores, una cosa que genera pessimisme i desesperança.

Els experts remarquen tres grans grups d’actuacions per mirar de fer que les diferències entre grans i joves deixin d’agreujar-se i les disfuncions puguin ser revertides. Són els següents: el mercat laboral, l’oferta educativa i la reforma de les pensions. No són reformes fàcils de portar a terme. En el cas del mercat laboral, el seu desenvolupament es troba molt vinculat a l’estructura econòmica del país, és a dir, a quins són en cada moment els sectors més importants, els que empenyen amb més força una economia, i que haurien de ser sectors amb el valor afegit més gran possible, que superin el model de sol, platja i llocs de treball poc especialitzats. La precarietat es manifesta d’una manera particularment dolorosa, com apuntàvem, en les enormes dificultats que troben els joves per aconseguir una vivenda, de lloguer o de compra. Els ajuntaments, especialment de les grans ciutats, tenen un repte immens.

L’oferta educativa, al seu torn, hauria d’estar alineada amb les activitats econòmiques que poden absorbir-la. Quant a les pensions, i atesa l’estructura de la nostra piràmide de població, s’hauran d’afrontar nous canvis que en garanteixin alhora el poder adquisitiu i la sostenibilitat.

Les reformes, les referides més amunt i d’altres, requereixen temps. Malgrat que s’han d’abordar immediatament, en tot cas donaran resultats a mitjà i llarg termini. Per tant, es necessita una ferma voluntat política i que els ciutadans sèniors assumeixin determinats sacrificis a favor de les generacions joves. Això resulta vàlid també per a les mesures contra l’emergència climàtica, destinades a deixar a les noves generacions un planeta tan habitable com es pugui.

Es tracta, en definitiva, d’exercir la solidaritat intergeneracional, tant per part dels polítics com dels ciutadans que es troben en una posició social més o menys confortable. De pensar no només en nosaltres mateixos, sinó també en els nostres joves i en les generacions futures. Com assenyala un dels experts consultats per aquest diari, José Ignacio Conde-Ruiz, «els que ja tenim una edat ens hauríem de preocupar a l’hora de votar no només per les nostres qüestions, sinó també les d’ells».