Força de pau

De moment ens estem acostumant a veure i escoltar oficials –retirats, la gran majoria– explicar amb autoritat i pedagogia qüestions tècniques i estratègiques relacionades amb la marxa de la guerra a Ucraïna; també, nombrosos experts en seguretat i defensa. És un altre pas més en la normalització de la presència de les forces armades i d’aquestes qüestions, encara escassa, en el nostre espai públic. Una presència que continua sent majoritàriament masculina. Costa encara donar visibilitat a les moltes expertes que hi ha en aquest camp; costa més encara augmentar el nombre de dones als exèrcits.

A finals del 2021, el percentatge de dones en les Forces Armades espanyoles era d’un 12,9%; el 2006, era del 12%, segons l’Observatori Militar per a la Igualtat. Menys d’un punt més al cap de 15 anys. Un alentiment que xoca amb el creixement que havia vist entre els anys 2000 i 2006, en què la incorporació de dones s’havia duplicat. La xifra arriba avui fins al 35% als anomenats ‘cossos comuns’ –els juridicomilitars, economicofinancers, de sanitat i de músiques militars– i disminueix aclaparadorament, clar, quan es tracta de comandaments: tot just un 7,8% del total. Només dues dones han arribat al generalat.

Fa unes setmanes, RTVE va estrenar, sense gairebé promoció, ‘Fuerza de paz’, una sèrie que es desenvolupa en el si d’un contingent espanyol al capdavant d’una missió de pau de l’ONU a Guinea Equatorial. El gènere bèl·lic no es prodiga gaire per aquí, però és indubtable que la ficció ajuda a acostar altres mons al gran públic. L’obra més notable dels últims anys ha sigut ‘Zona hostil’ (2017), la recreació del rescat dels tripulants d’un helicòpter a l’Afganistan, basada en fets reals.

‘Fuerza de paz’ no aspira a cap semblança amb la història real; per començar, Espanya mai ha participat en una missió a Guinea. Es tracta d’un ‘thriller’ sobre la investigació d’uns foscos esdeveniments dins i fora de la base, amb pirates malvats pel mig. Però sí que ofereix una visió actualitzada i moderna de l’exèrcit amb una trama que conté missatges sobre l’honor, el deure i la justícia, sobre la vocació d’ajudar i sobre el desig de contribuir a un món millor i en pau, amb alguna pulla als deutes d’un passat colonial, i té l’encert de no caure en arengues patrioteres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Té l’encert, també, de tenir una protagonista femenina i de reflectir un contingent en el qual dones i homes operen en igualtat de condicions. És una cosa recollida per la llei de 1988 que regula la incorporació de la dona a les forces armades: «La dona podrà arribar a tots els llocs de treball militars. En les seves denominacions no hi haurà cap distinció terminològica amb l’home». Però una cosa és la llei i una altra el costum. La mateixa sèrie reflecteix les diferències a l’hora de jutjar el comportament d’una militar en relació amb els seus companys homes. Ja fora de la ficció, el 2021 els procediments oberts per assetjament sexual van augmentar un 36% respecte a l’any anterior. Tots els denunciats (menys un que no va ser identificat per la víctima) eren homes.

Moltes són les raons per les quals és important que hi hagi més dones a l’exèrcit. D’una banda, perquè les forces armades han de ser el reflex d’una societat que aspira a ser autènticament igualitària. A més, i a mesura que més dones ascendeixin en l’escalafó, es plasmarà també en els beneficis d’aportar noves i diverses perspectives en la presa de decisions. L’excusa dels terminis necessaris per arribar a graus més alts comença a diluir-se 35 anys després d’aprovada la llei que determina la igualtat de condicions per a homes i dones. Finalment, en aquesta incompleta relació, el paper de la dona a l’exèrcit és un element essencial per a un país que presumeix de tenir una política exterior feminista.