Justícia intergeneracional

Les persones joves no ho estan tenint fàcil. Hem patit dures crisis en poc temps, períodes d’elevat atur juvenil, precarietat, sous baixos, i un difícil accés a la vivenda que retarda excessivament l’emancipació i la formació d’una família. En una enquesta recent, els i les joves preveuen que la seva qualitat de vida serà inferior a la dels seus pares. I, tot i que és només una percepció, hi ha indicadors objectius que confirmen que serà així. S’ha demostrat que, en una trajectòria vital, les vivències d’infància i joventut tenen un efecte molt més profund que altres etapes vitals, i que poden tenir conseqüències per a la resta de la vida. Per exemple, una transició al mercat laboral en plena crisi pot marcar la progressió salarial a la baixa, en comparació amb aquells que comencen a treballar en un període de bonança econòmica.

Imaginem que aquests joves aconsegueixen emancipar-se i certa estabilitat laboral. En la següent etapa vital, es trobaran amb una societat envellida de ‘baby-boomers’, amb una esperança de vida allargant-se a passos gegantescos –possiblement, amb grans dependències– que requeriran una gran proporció de la despesa pública. No només parlem de pensions, sinó també d’assistència sanitària i del temps de cures de persones grans, que recau principalment en dones. S’està construint una piràmide demogràfica amb més persones dependents que contribuents, i això suposarà una càrrega enorme per a les generacions venidores. La part positiva és que, amb una mirada més llarga, això no deixa de ser una situació transitòria. En unes quantes dècades, els ‘baby-boomers’ serem història. 

Però no es pot dir el mateix de les condicions en què deixarem el planeta. La concentració dels nivells de CO₂, la contaminació del mar, l’escassetat d’aigua potable, l’augment de la temperatura, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals no tenen marxa enrere. I l’horitzó per a la possible recuperació i regeneració és de segles i no de dècades.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La idea de justícia intergeneracional no és nova. L’influent economista John Maynard Keynes, en un article de 1930 titulat ‘Les possibilitats econòmiques per als nostres nets’, afirmava que, una vegada s’hagués arribat a un determinat nivell de benestar material, l’enfocament hauria d’estar més a cultivar «l’art de la vida» i menys en l’acaparament de «béns materials de la vida». I el 1987, l’informe Brundtland ‘El nostre futur en comú’ defineix el desenvolupament sostenible com aquell que «satisfà les necessitats de la generació present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats».

Les decisions polítiques i econòmiques que es prenen no són innòcues per als que venen al darrere. Però als éssers humans ens costa pensar que estem només de passada en aquest planeta. I el sistema polític que hem creat reflecteix aquest curtterminisme. Eleccions cada quatre anys, que obliguen a promeses enfocades a beneficis immediats que permetin als partits mantenir-se al poder. En aquest sentit, alguns països han començat a experimentar amb sistemes parlamentaris diferents, que tenen en compte els efectes de les decisions polítiques a llarg termini. A mitjans dels anys 90, Finlàndia va crear un Comitè pel Futur que vetlla pels problemes del futur i que fa encàrrecs, no a 4 anys, sinó a 50 o 100 anys. ¿S’imaginen els responsables polítics actuals responent a les necessitats de nens i nenes que encara no han nascut?