Llei del ‘només sí és sí’: una obstinació innecessària

L’enfrontament larvat que mantenien el PSOE i Unides Podem (UP) sobre la necessitat d’esmenar els efectes no desitjats de la ‘llei del només sí és sí va estallar aquest dilluns consagrant l’enèsima crisi en el Govern de coalició. Fins a tal punt sagnant que l’intent d’estroncar-la va arribar al cap de poques hores. Davant l’evidència que la interpretació de la llei per part d’alguns jutges ha portat a la rebaixa de penes de més de 270 agressors sexuals i l’excarceració d’una vintena d’ells, i la fèrria negativa de Podem a modificar la mesura estrella del Ministeri d’Igualtat, el PSOE va anunciar ahir que presentaria una proposició de llei per corregir la norma. I finalment, UP ha assumit que amb afegir noves mesures, necessàries per millorar la persecució dels delictes i la protecció de les víctimes, no n’hi havia prou.

El repte socialista ha fet que els morats es moguessin de la seva postura inicial, el rebuig de tocar una sola coma del text i proposar mesures alternatives com doblar els jutjats exclusius de violència sobre la dona, reforçar la fiscalia de violència sobre la dona, garantir l’assistència jurídica gratuïta a les víctimes, donar formació especialitzada al personal de l’Administració de Justícia i Interior o concedir ajudes a les víctimes . Mesures que el PSOE recolza, però que no resolen les disfuncions creades per la llei.

Una vegada superada aquesta negativa, la intenció és arribar a un acord entre els dos socis del Govern abans de presentar la proposició. És a dir, aplicar una mesura fruit de la transacció, com correspon davant les lògiques discrepàncies en un Govern de coalició i com va passar amb bons resultats, per exemple, en la reforma laboral.

És cert que alguns jutges –no tots– estan interpretant la llei en sentit contrari al que volia el legislador. Però aquest fet no dona la raó a la ministra d’Igualtat, Irene Montero, que s’ha limitat a apuntar-los com a únics culpables de les indesitjades rebaixes de penes. Si la norma és susceptible de tan diverses interpretacions, és evident que té defectes tècnics. Modificar la llei per evitar aquestes interpretacions no desitjades no vol dir descafeïnar-la, sinó, al contrari, garantir que tingui els efectes que es perseguien. Però, superades les resistències a admetre l’error comès, en una obstinada negació de l’evidència i mostra d’escassa capacitat d’autocrítica, encara queden esculls per solucionar. 

Sí que existeix consens en el fet que el consentiment es mantingui com a centre de la llei, sense necessitat d’haver de demostrar que hi va haver violència: el principi que va servir per batejar-la com la del ‘només sí és sí’. Tanmateix, una de les fórmules proposades des del Ministeri de Justícia per pal·liar les rebaixes que podrien produir-se en el futur, augmentar les penes mínimes i agreujar-les en cas que hi hagi violència, corre el perill de reincidir en la injusta pressió que requeia sobre la dona agredida, requerida a demostrar si per vèncer la seva resistència havia sigut objecte de violència. El consentiment ha de continuar sent el puntal de la llei sense tornar a la situació anterior. La tècnica legislativa s’ha d’afinar per fer-ho possible. Exactament el punt en el qual ens trobàvem fa setmanes, durant les quals s’ha succeït un espectacle molt poc seriós que ha danyat la imatge de l’Executiu (i el que és pitjor, amb conseqüències que suposen un greuge injustificable per a les víctimes).