Rocío Monasterio, la intrusa

La llenguallarga dirigent de Vox, presidenta del partit a Madrid, portaveu parlamentària de l’assemblea d’aquesta comunitat i pròxima candidata de la ultradreta per rellevar Isabel Díaz Ayuso –sota la mascareta vam descobrir que també té llavi fi–, acaba de ser sentenciada per escometre una obra il·legal en un local d’Arturo Valls, actor i presentador, també de llavi fi, que pretenia convertir en vivenda uns baixos comercials a Lavapiés. Monasterio i la seva empresa d’arquitectura, de la qual és soci el seu marit i portaveu de Vox al Congrés, Iván Espinosa de los Monteros, en van sol·licitar la llicència d’obra i, sense esperar la resolució, van començar els treballs de reconversió. Atès que, en contra de l’anàlisi dels fisonomistes, el fi no justifica els mitjans, l’Audiència de Madrid ha condemnat Monasterio i la constructora a pagar 8.000 euros per incompliment de contracte, una xifra allunyada de les pretensions del popular presentador –que la va denunciar–, que reclamava els 116.000 euros que va pagar pel projecte i 129.000 de la despesa per legalitzar-lo.

Per a Vox es tracta d’unes simples taxes administratives, tot i que resulta que, en més d’una dotzena de casos, aquest ha sigut el ‘modus operandi’ de l’arquitecta portaveu i el seu marit, que acostumen a iniciar els tràmits legals dels seus projectes sense esperar la decisió administrativa. Segons ‘El País’, la parella acumula 18 casos d’obres amb irregularitats a Madrid, a la capital, circumstància agreujada pel fet que la dirigent ultra va exercir sense títol d’arquitecta entre el 2002 i el 2009. Monasterio estampava la seva firma a plans sense haver acabat la carrera; segons els jutges, d’una manera «basta i grollera», un Ctrl + C i Ctrl + V del visat del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes que almenys va utilitzar en dues ocasions. El fi i els mitjans.

Més enllà de la seva rellevància política, Rocío Monasterio és la dirigent ‘fake’, la representant pública que no passaria el test del cotxe de segona mà. Demanaria cita a la ITV i miraria de vendre el vehicle tot seguit sense esperar la revisió. Si la confiança en un polític es mesura pel grau de fiabilitat que suggereix la seva activitat privada, Monasterio (no Vox ni els seus electors, als quals sembla que no els importen gaire aquestes foteses) no passaria de primera ronda en unes primàries de credulitat. I, tanmateix, plovia sobre mullat: la parella va aconseguir legalitzar les obres il·legals del seu xalet i el Suprem va confirmar la condemna de 63.000 euros a Espinosa de los Monteros.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A l’última campanya autonòmica de Madrid, Monasterio es va imposar entre la cridòria del galliner, cosa que no va resultar suficient perquè el concurs de Vox fos determinant per fer Ayuso codependent de la formació d’Abascal. Va obligar Pablo Iglesias a abandonar un estudi de ràdio al posar en dubte que el de Podem hagués sigut amenaçat al rebre un sobre amb bales i va treure profit de la rebuda de Vox a Vallecas, una barriada madrilenya que a la Transició era coneguda com ‘el petit Moscou’. Ultraconservadora, ultracatòlica i antifeminista, la seva ideologia es prepara amb el discurs de la irritació. El seu mantra és irritar el contrari fins que a aquest li fa perdre els estreps.

Desapareguda Olona i arraconat Ortega Smith, Monasterio és la perfecta irritant que actua emparada amb la vacuïtat reglamentària del seu partit: el codi deontològic de Vox no preveu quines mesures cal adoptar amb un càrrec condemnat, més enllà del lema «sense llei no hi ha democràcia». El maig vinent es tornarà a enfrontar a Ayuso «defensant a la Comunitat de Madrid els principis i valors que ens van portar fins aquí». Si no els agraden aquests principis, Monasterio en té d’altres.