Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ara ho sé
En el seu comiat, en el més enllà on es precipita, el retrobo i em retrobo
Vídeo de lentrevista amb Xavier Rubert de Ventós.
No sé si Xavier Rubert de Ventós deu haver estat «prou bo en els darrers moments per pensar en els altres». Ho deia ell mateix, a ‘Si no corro, caic’. Més enllà dels «més enllà on em precipito», saber estar per als que es queden en el més ençà. De fet, sí que ho sé. Ho explicava la seva filla Xita a ‘La Vanguardia’ en un adeu intens, discret, dolorós i lluminós, lluny d’aquella prosa encartonada que vol parlar amb el difunt com si encara et pogués escoltar. La filla parla d’una comunicació diferent, «sagrada», amb qui ja feia temps que no podia articular un discurs i que, tot i això, en una altra mena de llenguatge, diferent al que Rubert havia conreat en l’esplendor de la seva vida intel·lectual, es mostrava «inèdit i màgic» o, com m’ha confessat una amiga comuna, «lúcid en la penombra».
Torno a ‘Ofici de Setmana Santa’, un text prodigiós, una autèntica poètica, que es presenta com «l’escuma», lleugera i no gens pesant, d’un llibre que està escrivint (segurament ‘De la modernidad’) al mateix temps que pren notes, escolis íntims que broten quasi sense voler («sense dolor i sense desig») de la feina més ingent i feixuga de la reflexió filosòfica. És, potser, el Rubert més genuí, el que fonamenta la teoria en la pròpia vivència («faig teoria per recordar experiències»), el que es deixa anar pel pendent de la llengua, de la verbalització, estretament lligada a un pensament que és «una silenciosa adequació al ritme i escala de les pròpies dèries». Obro de nou ‘Ofici de Setmana Santa’ i el trobo subratllat amb llapis i amb una nota que diu: «L’he tornat a comprar; l’havia perdut. S.S. del 82». Hi recupero el que ara sé que són fragments capitals de la meva vida, indicacions sobre com escriure i què esperar de l’escriptura. Aquells subratllats atents de fa quaranta anys eren un «a reveure», com diu el mateix Rubert. Al llibre i a la seva presència. I són, ara ho sé, els moments en què ell, sense ell saber-ho, va pensar en mi. En el seu comiat, en el més enllà on es precipita, el retrobo i em retrobo.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
