¿En què s’assemblen Marie Kondo, Woody Allen i la meva àvia?

La meva àvia del poble sempre va ser una persona de fe. Netejava l’ermita quan tocava i de vegades fins i tot resava als peus del meu llit quan m’entrava una crisi asmàtica. Potser per això, i tot i que jo vaig deixar de creure en el mateix que ella més o menys quan se me’n va anar l’asma, sempre vaig pensar que en el futur podria, eventualment, recuperar les seves creences si m’anaven mal dades. Per a algú tan temorós com qui escriu això no anava malament aquest comodí a la màniga.

La seva relació amb l’Altíssim no va anar malament, ja que va viure fins més enllà dels 100 anys. Tanmateix, només unes setmanes abans del final, quan ja anticipava el desenllaç, no ho veia tan clar. Jo la consolava dient-li que si algú s’havia guanyat una eternitat feliç i a tot tren (amb braçalet de ‘resort’ tropical per a Campurrianas, cereals Eko i caldo gallec gratis) era ella. Que, en definitiva, la cosa acabava aquí a baix però començava allà a dalt. «No em crec res», em va dir.

El fet que abandonés la seva fe quan més la necessitava sempre em va inquietar molt. I això sembla que ha fet també Marie Kondo, la divulgadora japonesa. Cap al 2015 es va forrar venent milions de còpies del seu assaig ‘La màgia de l’ordre’, en què ens venia a dir com plegar els mitjons, com llençar a les escombraries totes aquestes samarretes a les quals tenim carinyo però que ja no ens caben (les de grups favorits, per exemple) o com prescindir de qualsevol cosa que no fos estrictament necessària. Un munt de gent li va fer cas i es va desfer de l’orla d’EGB, les cartes d’aquella exnòvia i aquelles Converse All-Star blanques (en realitat grises). És a dir, es va deslliurar de part de la seva biografia.

A Marie Kondo li queda molt de vida, però ha canviat davant un moment vital també decisiu. Amb 38 anys i tres fills a casa, ha declarat al ‘Washington Post’ que en realitat exagerava. Que ni tan sols ella té ordenada ara la seva llar. «Em dono per vençuda», ha dit. ¡En bona hora, Marie, que un amic meu va malvendre tots els seus discos!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A més de la meva àvia, tot això em recorda un personatge de Woody Allen, que, a ‘Delictes i faltes’, grava un documental sobre Louis Levy, un filòsof que defensa un ésser humà vitalista davant un univers indiferent: «No podria continuar vivint si no cregués de tot cor en una estructura moral amb significat real». Bé, a la pel·lícula el filòsof en què Allen diposita les seves ganes de viure se suïcida deixant una nota on ha escrit «Me n’he anat per la finestra». Això de Marie Kondo és semblant, si no fos perquè sembla menys sincer. Kondo està promocionant el seu nou mètode, en el qual intenta adequar l’ordre a l’estil de vida que portes. Ella l’anomena Mètode Kurashi. La resta l’anomenem «anar tirant» o «faig el que puc». Però el mal ja està fet. No hi ha res que m’irriti més que aquesta idea que tots en realitat podríem viure només amb un parell de mitjons i un telèfon mòbil, sense cap objecte a què ens lligui una relació no utilitària, sinó emocional. Els no rics som els que ensenyen els seus pisos i calaixos. Som els gossos que guardem l’os sota terra per després. Aquest minimalisme d’Ikea, Apple i pufs (i això ho va explicar molt bé Ian Svenonius) és una trampa per robotitzar-nos.

Així que ara miro Marie Kondo com observo aquests solters que fan ganyotes quan els poses dibuixos als nens i que després reapareixen com a pares novells amoïnadíssims. Penso en ella amb superioritat moral: qui m’ho havia de dir a mi, que una vegada van robar a casa meva, van desbaratar tot el pis, i quan vaig veure el terra ple de llibres, discos i objectes em vaig donar la culpa a mi mateix: «He de recollir més», vaig pensar, en lloc de caure que havien entrat els lladres. I a més, m’acaba de donar l’excusa perfecta per no llençar aquests apunts de segon de carrera, aquest ‘flyer’ de discoteca que ja ha tancat, així com per no recollir totes aquestes joguines que, quan acabi d’escriure això, hauria de recollir al menjador.