Desena avinguda Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El cas ‘Zona Franca’ a TV-3: Massa esvàstiques
La conversa pública és plena de referències gratuïtes al nazisme i al feixisme
Qualsevol diria que ni als anys 30 del segle passat hi havia tants nazis, fatxes, franquistes i feixistes com en aquesta època que ens ha tocat viure. A jutjar per la qualitat de la conversa/discussió pública, vivim temps foscos i negres. Hi ha nazis i fatxes i feixistes per tots costats, a Catalunya, Espanya, Europa i els Estats Units; als mitjans de comunicació i a les xarxes socials; al carrer i l’acadèmia; en el masclisme heteropatriarcal tòxic i en el feminisme ple de feminazis; fatxa és qui s’oposa a la independència de Catalunya i nazi és qui la desitja; nazi és alhora qui es postula a favor i en contra de la normalització lingüística a Catalunya, sorprenent ideologia és la nacionalsocialista, que ho pot ser tot, tot el temps i a tot arreu sense que ningú es posi vermell. La ‘falacia reductio ad Hitlerum’ i la llei de Godwin, que estableix que a mesura que una discussió s’allarga, la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s’esmenti Hitler o els nazis tendeix a un, són certeses de la conversa moderna tan inevitables com la llei de la gravetat. Per a més condemna, ‘nazi, fatxa, feixista’ són el nou ‘caca, cul, pet i pipí’ per a segons quins humoristes.
La polèmica per l’acomiadament de l’humorista Manel Vidal del programa de TV-3 Zona Franca i la posterior renúncia del presentador, Joel Díaz, per un gag en el qual es reproduïa un mem d’una esvàstica i es relacionava amb el PSC, té més capes que una ceba. Per exemple, els límits de la llibertat d’expressió: Juan Soto Ivars, defensor sense prendre presoners de l’ús de la llibertat d’expressió, ha argumentat en aquest diari que l’ús de l’esvàstica en sentit figurat i com a exageració paròdica en un acudit no és acceptable que acabi amb l’acomiadament de l’humorista. És raonable afirmar que Vidal no deia nazi al PSC, i que «per mitjà de la hipèrbole, l’acudit significava que la posició del PSC respecte de la independència és extremadament autoritària i dretana, i utilitzava el dibuix de l’esvàstica com a recurs gràfic d’aquest extrem».
En un article a ‘elDiario.es’, Pere Rusiñol, coeditor de la revista ‘Mongolia’, de sàtira descarnada, aborda un altre vessant del cas: el paper d’un mitjà de comunicació públic, com és TV-3. Rusiñol argumenta que l’humor de ‘Mongolia’ no cabria en un mitjà públic perquè no és el seu lloc ni la seva comunitat. Que a TV-3 es consideri transgressor i divertit el «¡Puta nit i bona Espanya!» del ‘Zona Franca’ obeeix a altres lògiques (polítiques), però no a la de l’humor i la llibertat d’expressió. Josep Maria Fonalleras també apunta a la responsabilitat de la CCMA en l’emissió de l’acudit, i per la decisió d’acomiadar un tipus d’humoristes que ja coneixia quan els va contractar. Sigfrid Gras, director de TV-3, ha declarat amb encert que els humoristes també sabien a quina televisió treballarien. És a dir, una tele pública.
Un clixé
Notícies relacionadesA mi, el que m’avorreix és l’acudit de la polèmica en si, una forma mandrosa, avorrida i clixé d’intentar fer humor polític, uau, que transgressor equiparar el PSC amb els nazis en un programa d’humor dirigit a certa mig Catalunya amb un mem que, en termes de viralitat ‘online’, és d’abans-d’ahir. El que em cansa és el recurs permanent a la comparació amb el nazisme i el feixisme no ja als programes d’humor, sinó als espais informatius, en què formals i saberuts periodistes no acudeixen a una hipèrbole irònica, sinó a la literalitat quan analitzen la realitat política, social i jurídica en termes d’actituds i polítiques nazis i feixistes. El que em preocupa és que quan tot és feixisme i nazisme en realitat res ho és, i que l’autèntic neonazisme i neofeixisme passa desapercebut entre tant soroll. Som com el pastor: de tant denunciar que ve el llop feixista, al final no sentirem les botes colpejant les llambordes.
He d’admetre que, a més, l’esvàstica de Vidal m’ofèn, no per la seva vinculació al PSC, sinó pel respecte que mereix la memòria de l’horror nazi. No per ofès exigeixo ni justifico l’acomiadament de ningú. Però en la llei de Godwin i en la ‘reductio ad Hitlerum’ es dona un exercici de banalització preocupant. Els símbols tenen pes, i no crec que un símbol de l’horror d’aquesta magnitud sigui el millor vehicle per a la sàtira política irreverent en una televisió pública. A una televisió pública se li ha de demanar que hi apareguin les esvàstiques que la informació sobre la nostra societat requereixi, ni més ni menys, i amb el tractament caut i rigorós que aquest símbol de l’horror demana.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
