L’ocupació i la pujada de l’SMI

Quan una notícia és previsible, la seva interpretació ve pels detalls. És el que passa amb les dades d’ocupació. Abans que es fessin públiques aquest dijous les xifres de l’atur registrat i d’afiliats a la Seguretat Social del gener ja se sabia que aquestes no serien bones, perquè a principis d’any gairebé mai ho són, al coincidir amb el final de la campanya nadalenca i de rebaixes. La clau està a desxifrar com de dolentes són les xifres i la tendència que poden tenir. Al gener, l’atur va pujar de 70.744 persones respecte al mes anterior a Espanya, i també es va incrementar la destrucció d’ocupació (215.047 ocupats menys). En termes generals, el panorama no és pitjor al de l’última recessió, i el Govern destaca que les dades desestacionalitzades són fins i tot positives. I encara hi ha un element més favorable, producte de la reforma laboral que ja porta un any en vigor: l’estabilitat continua augmentant. Els nous contractes indefinits suposen un 45% del total (dels quals, un terç són fixos discontinus). Podria afirmar-se, per tant, que l’ocupació està resistint de moment el gran embat de la guerra i la inflació.

La tendència dels pròxims mesos, tanmateix, continua sense estar clara. La incertesa que envolta l’economia des de la invasió d’Ucraïna i la crisi energètica no s’ha dissipat i l’última pujada dels tipus per part del Banc Central Europeu (BCE) convida a pensar que la inflació continuarà sent objecte de preocupació. Precisament per pal·liar l’efecte de l’increment de preus en els treballadors més vulnerables, el Govern va anunciar aquesta setmana una pujada del salari mínim interprofessional (SMI), de 1.000 a 1.080 euros bruts amb 14 pagues. Una pujada pactada amb els sindicats, però sense la patronal, com ja va passar amb l’anterior. L’SMI és rellevant no només per als que el cobren directament (uns 2,5 milions de treballadors), sinó també perquè s’utilitza com a referència en alguns convenis. 

Els treballadors que menys cobren són els que més pateixen la pèrdua del poder adquisitiu i altres països europeus també han aprovat incrementar l’SMI. A més, l’anterior pujada del 2022, en contra dels pitjors vaticinis, no va perjudicar la creació d’ocupació. Però la situació actual no és la mateixa, perquè tot i que l’economia espanyola va aconseguir tancar el 2022 amb un creixement superior al 5%, les previsions per al 2023 apunten a una frenada considerable (l’FMI la situa en l’1,1%). Les empreses que no han pogut repercutir en les seves vendes la pujada de preus s’han vist perjudicades per la inflació igual que la resta de la ciutadania, i una pujada de l’SMI suposa un increment addicional dels costos laborals que pot tensionar els comptes dels petits i mitjans empresaris (no totes les companyies presenten beneficis milionaris). A això s’afegeix l’efecte de la pujada dels tipus, que encarirà el finançament per a tothom: estats, particulars –ho veiem amb l’euríbor– i també empreses. I encara caldrà estar pendent del risc que pot comportar una pujada salarial en època inflacionista, que és que augmentin encara més els preus, en un cercle viciós. La fortalesa del mercat laboral es comprovarà en la capacitat de resistir totes aquestes amenaces.