Promeses electorals

Fa uns quants anys que encadenem períodes electorals, carregant campanyes, que enllacen eleccions generals, autonòmiques i municipals, que són el punt d’arribada d’un calendari esgotador. La conseqüència és inevitable quan els candidats i els seus equips esbossen els plans generals, regionals o locals: es componen promeses electorals.Una de les grans acusacions que es dirigeix generalment cap als qui es dediquen a l’activitat política és la d’incomplir promeses. Probablement és veritat que algunes estratègies electorals inclouen promeses que se saben impossibles. Fins i tot en algun moment de bonança econòmica hi va haver qui es va abonar a maniobres altisonants farcides de projectes difícilment factibles. Independentment del color polític, malgrat l’audàcia i l’esforç aplicat a desenvolupar-los, aconseguir que es materialitzi un projecte d’aquesta naturalesa, diguéssim electoralista, sol ser una cosa altament improbable. Per tot això, les promeses incomplertes són un dels cavalls de Troia de la política.Això no obstant, parlar de tothom és parlar de ningú. Convé ser rigorós i tots els polítics no són iguals. Aquestes situacions que detallem han empès molts representants a ser més primmirats en l’exposició de les seves propostes. Però fins i tot així és difícil executar tot allò que planteja el disseny d’un projecte polític. I com més gran es concep, més es complica obtenir els objectius. Al davant d’això alguns processos –amb bon criteri – opten per compartir amb els ciutadans les dificultades que comporta la gestió. N’hi ha d’altres –potser més en la tradició dels vells costums– que s’espolsen la responsabilitat i l’atribueixen a les males intencions dels altres. A Girona tenim experiència en aquest tipus de comportaments: la nostra alcaldessa s’ha passat dos mandats anunciant projectes –alguna vegada el mateix projecte diverses vegades– i assenyalant qualsevol institució supramunicipal com la causant de l’absència de resultats. Cortines de fum i cames curtes.Malgrat tot, alguns hem pres nota de la càrrega que arrossega la política a causa de les promeses no complertes. Assumir la responsabilitat de seguir els projectes des del començament i acceptar el compromís d’atendre’n el seguiment; conèixer els límits que descriuen la realitat i les dificultats; i ser honestos amb els qui han dipositat la seva confiança en nosaltres per assumir la gestió del bé públic és, al cap i a la fi, assumir una cosa tan senzilla com la voluntat de ser un governant sincer, seriós i cabal.Tenim un parell d’exemples de casos que han passat aquesta última setmana que ens mostren com el fet d’assumir l’obligació del compliment de les promeses en política no porta incorporat ni obviar les dificultats del camí, ni la dificultat del diàleg i el pacte, ni la renúncia –perquè no – a un cert grau d’atreviment, que no vol dir ser temerari.Just després de la revalorització extraordinària de les pensions gràcies als últims pressupostos aprovats a Espanya, el Govern que encapçala Pedro Sánchez va anunciar un nou increment del Salari Mínim Interprofessional, que el situa per primera vegada per sobre dels 1.000 euros i culmina una pujada del 47% en relació amb el salari anterior a la reforma. Molt pocs, per no dir ningú, van creure fermament que era possible aconseguir una pujada d’aquesta magnitud quan la promesa va irrompre a la cursa de les últimes eleccions generales. Malgrat tot, aquí la tenim.Fa pocs dies se subscrivia un acord pressupostari a Catalunya entre el PSC i ERC. Salvador Illa va prometre l’estiu passat que si depenia d’ell Catalunya tindria comptes pel 2023. N’hi va haver pocs que el creguessin. No ha sigut una tasca senzilla i la durada de la negociació ho certifica. Tot i això, la responsabilitat d’aquella promesa pública i sincera només podia culminar amb el compliment d’allò que ha de fer servei a tots els catalans i catalanes.La lliçó que aprenem és que abans de prometre un ha d’estar disposat a complir. Si la política es converteix en una capsa de promeses vàcues, els nostres ciutadans deixaran de creure-hi, de participar-hi i de veure-la com un element necessari per al bon funcionament de les nostres democràcies. Prometre per complir, un contracte sense excuses al qual ens hem d’acostumar.