Benvinguda a la vida, Marie Kondo

Odiem certs personatges públics que no ens han fet res, ni ens coneixen, ni saben del nostre ressentiment, ni ho mereixen. Alimentem contra ells el nostre frívol ressentiment i posem una ganyota de fàstic si apareixen a la televisió: ecs. Però continuem mirant. L’odi primitiu enganxa com les pipes, perquè és una representació suportable de les nostres flaqueses. Jo odio Marie Kondo pel que m’assenyala a dins quan parla, i com que «això» està en una zona d’ombra inconscient, reacciono com un nen quan l’acuses d’una cosa que et vol ocultar.

Primer pensava que m’havia dedicat sempre a combatre la seva filosofia amb la meva distracció, sense consciència. Desparellava els mitjons a l’estenedor, barrejava els colors sense solta ni volta, apilava els vasos de l’escorreplats en equilibris calatràvics i atresorava llibres escapçats de paradetes barates per construir amb un circ d’àcars barroc amb forma de torrassa. Per això, quan la vaig sentir parlar de la seva piconadora organitzativa, la meva distracció natural es va convertir en una causa fictícia desbordant de ferocitat. El meu desordre va deixar de ser inconscient i es va tornar venjatiu: jo representava la vida, amb el seu caos imprevisible, amb la seva sorpresa, i Marie Kondo, la mort.

Però no se’m figurava, al sentir-la parlar, una mort tenebrosa, elegant i tumefacta; no venia aquesta mort feréstega i engalanada, romàntica amb robes tètriques i dalla, sinó que era recta, ‘made in Japan’, buida i plana. La mort que simbolitzava Marie Kondo per a mi, i a la qual jo combatia amb eines de pedra, era la de la superfície de Plutó, on tot és al seu lloc. Més que mort, llavors, era la pròpia negació de la vida. Un insecticida sistemàtic. Per això els rampells d’«ecs» que em venien amb els seus consells per ordenar armaris. 

Aquestes coses les anotava en quaderns i esborranys de correu electrònic amb la idea d’escriure un dia un furibund article contra aquesta desconeguda, un text ple d’insults gratuïts i divertits, aliment per a odiadors d’internet. I per això em reprimia, en part: perquè és de molt mal gust odiar sense dissimulació i atacar gent com si t’haguessin posat a tu el dit a l’ull. Però, com sempre que un es reprimeix, hi havia una altra causa. Escriure contra ella em podria revelar un secret perillós: en defensa insensata de quina part de mi estava prostituint les paraules.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

De pura casualitat, aquesta setmana el tema ha quedat resolt. La meva enemiga, Marie Kondo, ha reaparegut a la premsa per desactivar l’odi que em corroïa per complet. Ho ha fet sense proposar-s’ho, sense saber res de mi, de la mateixa manera que el va activar a la seva remota ouera nipona. Marie Kondo ha dit que ja no és tan ordenada perquè ara té tres fills, que la vida ha desmantellat el seu imperi de rigideses. Diu que ha descobert que la vida es regeix per normes caòtiques i imprevisibles i que vol disfrutar dels seus fills, així que s’ha acabat el mode Terminator. ¿Doncs no va la tia i esmena tota la seva filosofia mirant la vida de cara i als ulls?

Després he pensat que els fills maten la compulsió, també en el meu cas, i així, amb aquest moviment, Marie Kondo ha abaixat finalment el meu vel: no l’odiava jo, sinó la meva part compulsiva que tendeix al desordre, perquè ella mostrava la seva compulsió maníaca d’ordenar com una virtut. El que s’aprèn d’un mateix examinant el típic odi frívol d’internauta...