L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Mario Vargas Llosa: «No em penedeixo de res»
Amb Mario Vargas Llosa podria discrepar fins a l’alba sobre assumptes polítics i, tanmateix, li agraeixo infinitament el gaudi lector, la mestria, l’elegància i la generositat
Poso la cafetera al foc. Encenc l’ordinador, que és com aixecar la persiana de la merceria sense gaire esperança. M’assec a la taula amb la vaga idea de guanyar-me el plat de macarrons parlant sobre l’esvaïment de les classes mitjanes, però em quedo enganxada com una mosca del vinagre a l’entrevista de Manuel Jabois a Mario Vargas Llosa al diari ‘El País’, en unes de les primeres declaracions de l’escriptor hispanoperuano després de la seva separació d’Isabel Preysler, la ‘queen of hearts’, i en vigílies que ingressi, el dijous 9 de febrer, a l’Acadèmia Francesa. «No em penedeixo de res», confessa el nobel sobre la seva ruptura sentimental. Bravo. ‘Non, je ne regrette rien’.
Les històries succeeixen. Les experiències es viuen, i ja està. «Oh, qué será, qué será, que anda suspirando por las alcobas...», es preguntava aquella cançó. «Jo estava molt enamorat de la Isabel. Però diguem, aquest món no és el meu món», declara el nobel en una altra entrevista amb Maite Rico per a ‘El Mundo’. «Això ho veia fins i tot un cec», li diria la meva mare, que és molt seva, fent servir la mateixa frase que utilitza amb mi quan m’he equivocat amb un home. ¿I què? Em sembla formidable conservar la capacitat de deixar-se portar per la passió als 79 anys, l’edat que tenia l’autor de ‘Conversación en la catedral’ quan es va anunciar la seva relació amb la ‘celebrity’. «Oh, qué será, que será, que no tiene gobierno ni nunca tendrá, que no tiene vergüenza ni nunca tendrá, porque no tiene juicio». Servidora, que està fent oposicions per a bruixa, detecta en l’autor una lleu pàtina de tristesa en la mirada de les últimes fotografies, però no em facin gaire cas. La por, el dolor, el desamor es curen (una mica) escrivint.
EL FOC DE LA VOCACIÓ
Notícies relacionades«Torno a estar a casa meva, envoltat dels meus llibres», diu l’escriptor, i aquesta és l’única veritat perquè no hi ha més pàtria que les pàgines llegides. Amb Mario Vargas Llosa podria discrepar fins a l’alba sobre assumptes polítics i, tanmateix, li agraeixo infinitament el gaudi lector, la mestria, l’elegància i la generositat. Pocs escriptors han sigut tan pròdigs a l’hora de compartir els secrets de cuina, les poques certeses que s’adquireixen després de molta suor i bursitis de colze, troballes escampades en llibres com ‘Cartas a un joven novelista’ i ‘La orgía perpetua’.
Vargas Llosa està travessat pel foc, com Flaubert, el mateix que li va escriure a la seva amiga Louise Colet: «¿Per què a mesura que crec acostar-me als mestres l’art d’escriure em sembla més impracticable i estic més fastiguejat de tot el que produeixo?». Totes les altres coses són vent que passa arrossegant la pols del camí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
