Article de Xavier Bru de Sala Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Set’ per a Illa
El líder del PSC ha jugat bé de dues maneres. Primer amb la dilació, i després amb les exigències que representen el traspàs del títol de partit alfa de Catalunya des d’ERC cap als socialistes
Pressupostos bons per a Catalunya, però bons sobretot són per als socialistes. Ben poc suc n’haurà tret Aragonès del suport social. L’‘establishment’ de Catalunya, no només els de dalt sinó tots els instal•lats, del color que siguin i de la plataforma on s’estiguin, de la patronal al quart sector, clamava per un acord que certifiqués d’una vegada el retorn a la normalitat. Ja el tenim. Entre els contraris a la sobirania, la desconfiança cap a ERC, convertida en administradora de la Generalitat i impulsora del no-res, pot haver disminuït, sí, però el recel no desapareix. Ja poden anar dient i fent els de Junqueras per aparèixer com a gent d’ordre, perquè tothom es pensa que si poguessin tornar-ho a provar, amb garanties hispanes o europees de no tornar a la cangrí, no dubtarien a propiciar un canvi radical de l’ordenament territorial.
¿Tothom? No. Tothom menys una part molt significativa, si no la totalitat, dels que encara no han desistit de la conversió del somni en realitat. Mentre uns acusen ERC de traïció a la pròpia causa, els de l’altra banda mantenen una silenciosa, per eloqüent, prevenció. Per l’eix nacional ERC perd crèdit. Per l’eix d’esquerres impol•lutes també perd crèdit, perquè han hagut de combregar amb les rodes de molí de les grans infraestructures i el Hard Rock. I a sobre no aconsegueixen treure’s de sobre el descrèdit general de l’independentisme. Així, l’únic actiu que els queda és l’obra de Govern, però vés a saber, por molt que en preconitzin la importància, ben certa i real, quants de votants remou i quants de vots mou a l’hora de la veritat. No sembla que gaires.
Entretots
Illa, que com vam dir tenia molt de marge per fer gruar Aragonès i cap marge per fer-lo caure, ha jugat bé de dues maneres. Primer amb la dilació, i després amb les exigències que representa el traspàs del títol de partit alfa de Catalunya des d’ERC cap al PSC. L’amo mana, el gerent executa. No és així, però ho sembla, i això és el que compta. ‘Set’ pressupostari per a Illa, doncs, però encara queda partit.
