Article d’Ana Bernal-Triviño Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Qüestionar l’agredida

La responsabilitat, de nou, va cap a ella: ¿per què ella no denuncia? Llavors, ningú es pregunta per què a ell se li acut pegar-li, què el porta a fer-ho

3
Es llegeix en minuts
Qüestionar l’agredida

AFP

En ple debat de la llei del ‘sí és sí’, quan se suposa que ja no ens haurien de preguntar davant una agressió si ens hem resistit prou per evitar-la, assistim a dos exemples de com el focus sempre acaba en nosaltres. No parlo en el pla judicial, sinó de l’opinió pública. Opinió de la societat en la qual també hi ha tots aquells agents que poden atendre una víctima. Per això la formació ha de ser sempre un pilar bàsic perquè els professionals no es deixin arrossegar per una opinió pública encara masclista.

Ho hem vist aquests dies amb el cas de Dani Alves. I només està en fase d’instrucció. No vull pensar què passarà quan arribi el judici i la defensa, com s’espera, intenti desacreditar el testimoni d’ella. Sabem que té el seu relat, les imatges registrades per les càmeres de seguretat, un informe forense i testimonis. Sabem que tot això recolza de manera sòlida la declaració d’ella. Malgrat això, cal buscar sempre els tres peus al gat. La gran pregunta és ara per què ella va anar al lavabo i va trigar uns minuts. No es parla de per què ell la va reclamar, de per què ell la va convidar, de per què ell es va dirigir a aquell lloc, perquè potser ell li va dir que allà hi havia un altre espai. Ella ja va explicar que es pensava que allò era una altra sala reservada, no el lavabo. Tot i així, tot i que sabés que era el lavabo, si ella no volia i va demanar marxar, ¿ningú es pregunta d’on surten les lesions i els cops que va rebre? ¿Ningú es pregunta «per què ell no la va deixar anar si ella no volia»? Ningú es pregunta per què ell la va deixar i ni tan sols la va atendre. El següent serà dir que les lesions se les va fer ella mateixa, tot i que això l’informe forense podria demostrar-ho, per sort. I poso aquesta excusa perquè ja fa diversos assassinats masclistes en què als agressors se’ls acut dir que «ella va demanar que l’ajudés a morir». En perversitat, ningú els guanya.

Notícies relacionades

El segon exemple l’hem vist en la jove agredida a TikTok. Que sí, que ella ja ha dit diverses vegades que no es considera maltractada. I sobre això ja hem parlat. Però la responsabilitat, de nou, va cap a ella: ¿per què ella no denuncia? Així, ningú es pregunta com a ell se li acut pegar-li, què el porta a fer-ho. Per què no es pregunta si ell ha pogut arribar a condicionar la resposta que ha donat. Per què no es parla de com un manipulador emocional limita psicològicament la capacitat de defensa d’una dona maltractada. Per què no es parla de com exerceixen i sorgeix la dissonància cognitiva, la negació i l’autoengany. Per què no es parla de com anul·len l’autoestima fins a pensar que mereixes ser pegada i que això sigui normal en la teva relació. De com creen dependències fins negar l’obvietat. O per què, si l’excusa és certa, s’utilitza una agressió com a manera de cridar l’atenció. 

Hi hauria infinitat de preguntes sobre ells. En canvi tenim el de sempre, que les preguntes van sobre elles. Sobre el que fan o deixen de fer. Perquè som nosaltres, sempre, les que som a la diana. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web