El secret d’un ofici

El vèiem escriure a la terrassa de l’habitació, que donava al mar. Després, sopaven, ell, la seva dona Lina i la seva filla Olga, i, discretament, passaven a l’exterior per a la sobretaula. M’agradava que em tornés a repetir, de viva veu, el que ja havia explicat moltes vegades. Quan el 1976, Josep Faulí li va proposar col·laborar a l’‘Avui’ amb un article quinzenal o mensual, ell va contestar que era massa feina, que, a tot estirar, en podria escriure un cada dia. I així va ser, durant més de quatre dècades, més d’onze mil peces, miradors, o «petits observatoris», com es deia la secció que al llarg de vint anys va fer per a EL PERIODICO. Va ser un privilegi, una satisfacció profunda, poder compartir pàgines amb el mestre, perquè Espinàs representa l’essència mateixa del que mirem de configurar quotidianament. Observar, mirar, estar atent, procurar destil·lar tot el que t’arriba, que t’emociona, que t’enfada o et fa aplaudir, o que, simplement, passa per davant els teus ulls. I intentar explicar-ho amb una llengua àgil i discreta, sense un excés de sentimentalisme, amb la justa mesura de les coses, i conscient que fer-ho cada dia és més el treball d’un artesà (amb material evanescent) que no l’eclosió esclatant d’un artista. A tot estirar, un cada dia, perquè és en la periodicitat, en la constància, on s’amaga el secret d’aquest ofici. Això ens va ensenyar Espinàs.