Article d’Ángeles González-Sinde Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Final feliç
Davant la indiferència de la gran maquinària de la societat que hem construït, el món es va aturar per esperar uns nens
Davos era el tema de les improvisacions. Tres magnífics actors al teatre Luchana de Madrid ens explicaven a un grup de socis d’Oxfam-Intermón en què consisteix aquesta reunió en el poblet dels Alps. Vam aprendre que originalment era un destí per a tuberculosos pel seu aire pur i els seus sanatoris, i que avui és una estació d’esquí. Entre riure i rialla ens van colar que els beneficis de certs bancs i corporacions s’han disparat màgicament el 2022 a desgrat de, o potser per, la pujada de preus i la nul·la pujada dels salaris, però que els congregats a Davos no han parlat d’això ni de com alleujar les nostres penes, sinó d’intel·ligència artificial i cooperació entre ells. Vam aprendre que després de la pandèmia els blocs geopolítics tradicionals s’han mogut i és més costós transportar mercaderies i matèries primeres d’una punta del planeta a l’altra i, és clar, això s’ha de resoldre amb la màgia de l’economia i la política, no sigui cas que afecti els beneficis dels accionistes. I jo em pregunto, ¿què els ensenyen a les escoles de negocis? ¿Quines maldats aprenen? Hi ha maneres de dirigir una empresa sense sagnar els treballadors i els consumidors finals. ¿Els parlen d’això, de desigualtat i de pobresa? La contraproposta d’Oxfam és molt senzilla: ‘Tax the rich’, que els ultrarics que es reuneixen a Davos paguin tants impostos com els altres, que millori i flueixi la famosa redistribució de la riquesa, que s’escurci l’estratosfèrica distància entre les nòmines d’uns i els beneficis d’altres. ¿Com pot agradar als potentats viure en un món on augmenten els pobres? ¿No és millor habitar un lloc envoltat d’iguals? ¿De què serveix la pasta si quan surts de la teva mansió tot és misèria?
Després vaig tenir el meu Davos particular a casa d’uns amics que convidaven a dinar. Les preocupacions eren unes altres. Qui dirigeix una petita empresa s’enfronta al dilema de què fer quan els empleats habituats ara a teletreballar no volen tornar al seu lloc presencial, que és comprensible perquè hem conegut una manera de treballar més humana i amable, però provoca la pèrdua d’una cosa fonamental que la virtualitat no procura: la transmissió d’experiències i l’empatia com instruments del saber. Una altra comensal anava per una altra banda: el seu sector, el periodisme, està tan malament que als 55 guanya menys que als 30. No obstant, la seva feina continua sent crucial, com demostrava un tercer convidat commocionat pel que havíem llegit uns dies abans, que a Etiòpia hi ha una guerra que no surt als telenotícies i que en dos anys ha matat 600.000 persones. ¿Com és que no ho sabíem? ¿Per què ens informen d’uns temes i n’ignoren d’altres? Va intervenir l’amfitriona i va parlar del taxista que l’havia portat la nit abans, un ucraïnès que amb resignació havia rebut el seu condol per una invasió que coneixem al detall, per immediatament parlar-li d’altres guerres igual de terribles o més de què també cal preocupar-se, tot i que no tinguin lloc a Europa. A aquest garbuix que és el món tots hi estem convidats, semblava dir el taxista, el que els passa a uns ens afecta als altres.
Entretots
Dos dies després jo tornava de treballar a Saragossa. Esperava a la gèlida andana de la desagradable estació de Delicias rumiant sobre tot això quan un interventor surt d’un tren i comença a fer escarafalls al maquinista perquè no arrenqui. ¿Què passa? Una colla de nens amb presses comença a baixar per la rampa mecànica. No devien tenir més d’11 o 12 anys. Carregats fins a dalt, arrossegaven maletes, motxilles i una bossa d’escombraries blava plena de roba bruta. Viatgers escolars que arribaven tard. Un, dos, tres... 20… 40 amb les seves 40 petites angoixes i les de les seves mestres. Però el que sembla impossible, que un AVE esperi, va passar. El tren els va esperar. L’interventor i dos tripulants els van ajudar. Ningú es va quedar a terra. Tothom al comboi. Només llavors el tren va marxar.
Va ser molt emocionant. La pel·lícula d’acció més trepidant que he vist. Va ser bonic ser-ne testimoni. Davant la indiferència de la gran maquinària de la societat que hem construït, la de les grans empreses, els ministeris, els organismes, les corporacions, l’Ibex, el mateix transport... aquest magma en què fem braçades tots, petits i grans, en qualsevol punt del globus, sense saber si arribarem a l’altra vora, el món es va aturar per esperar uns nens. El tren va postergar la seva urgència. La vida va aguantar. Vull que esperem tots els que han de pujar al vagó. Tot i que arribem una miqueta més tard. Necessitem més finals feliços.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
