Sembla una tonteria | Per Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ha guanyat el caos
La seva fe en l’ordre li va permetre fer-se d’or, però al cap d’aquests quatre anys, i després de ser mare de tres fills, Kondo confessa que l’ordre ja no li sembla tan important
Semblava senzill ordenar una casa fa quatre anys, quan vam conèixer Marie Kondo. Mai fins aleshores ho havia sigut, o no si havies d’ordenar-la tu, però va aparèixer ella, col·locant i llençant coses per portar la felicitat a les llars, i gairebé ens ho vam creure. Aquesta dona ho feia tot tan fàcil que era com si cada objecte tingués un lloc natural. Mentides, per descomptat. La seva fe en l’ordre li va permetre fer-se d’or, però al cap d’aquests quatre anys, i després de ser mare de tres fills, confessa que l’ordre ja no li sembla tan important. No alegrar-se d’alguns fracassos aliens seria de tontos. No està la vida per anar desaprofitant oportunitats de disfrutar de fiascos que, per una vegada, no són els teus propis.
Érem massa éssers humans, fins i tot moltes espècies animals, i durant massa segles, avalant amb els nostres costums teories contràries a les de Kondo. Les coses tenen el lloc que la deixadesa, o les presses, o l’angoixa, o coses més importants que aquestes els assignen. De vegades et gires i la inèrcia de les cases ho col·loca tot a sobre d’una cadira, o a terra, o al sofà del saló. En els dies més complexos, estudies la taula en què treballes, o el dormitori, o l’interior d’un armari, i no trobes res del que busques, perquè tot es va anar col·locant al lloc que no li corresponia. Però no és preocupant.
Entretots
Res es perd prou bé mai. Tant és el que facis, i més si ho fas a propòsit: és impossible extraviar una cosa per sempre. N’hi ha prou amb un miracle, o que passin 30 anys pel mig, i surt a la llum. Tots hem volgut en algun instant amagar tant alguna cosa que ningú, ni nosaltres mateixos, pogués trobar-la, per sentir-nos segurs, com les restes dels nostres primers grams de droga, i poc després va caure per casualitat en mans dels nostres pares. De vegades aquestes troballes impossibles són l’únic que pots estar segur que es produirà.
Notícies relacionadesEls dies se succeeixen mentre busques no sé què en un mar de caos i no ho trobes, o mentre busques i per fi apareix, o, i això és el més fascinant, mentre no persegueixes res i ho trobes igualment. Fa tres anys vaig sortir un matí a llençar paper al contenidor blau, i vaig començar a veure fulls de llibre escampats per la vorera i el carrer, que componien un estrany rastre. El vaig seguir, i vaig recuperar dotzenes i dotzenes de fulls més, pel parc, en un estany d’aigua, i finalment, el que quedava del llibre, que era ‘La muntanya màgica’, de Thomas Mann.
Moltes vegades el desordre no sap el que fa, i, tot i així, proveeix. La meva àvia prenia 15 pastilles al dia en un període de la seva vida, i mai es trobava tan bé, segons ella, com aquells en què es confonia i ingeria les que no eren. No s’ha de renegar del caos només perquè sigui caos. A la seva manera, empeny la bellesa. Recordem l’última escena de ‘Grup salvatge’, de Sam Peckinpah: són 10 minuts d’interminable tiroteig, en els quals es desencadena l’anarquia total. Eren quatre contra dos-cents, i no va sobreviure ningú: final perfecte.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
