Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
I la vida és fàcil
Durant moltes dècades, el nom de l’Espinàs ha sigut una presència constant en la nostra cultura, ramificant-se en una infinitat de projectes molt diferents, però que sempre confluïen en una gran curiositat per les coses.
Josep Maria Espinàs.
Aquest diumenge, quan vaig saber que Espinàs havia mort, vaig buscar una cançó d’Yves Montand anomenada ‘Clopin-Clopant’ i la vaig escoltar com a homenatge. La vaig triar perquè fa uns anys, quan acabava de fer-ne 90, Espinàs va anar al programa de ràdio ‘Islàndia’, que Albert Om presenta a RAC1, i junts van repassar les cançons que més li agradaven. Van sonar ‘Picolissima serenata’, de Renato Carosone, «amb aquest adverbi tan modest al títol»; ‘Garota de Ipanema’, de Vinícius i Jobim, «tan poc pretensiosa»; ‘Summertime’, de Louis Armstrong, «i la vida és fàcil». També vam sentir la guitarra i la veu d’Yves Montand, amb un inici tan rodó: «‘Et je me’n vais clopin-clopant...’», que podríem traduir lliurement com: «I jo me n’aniré anant, tranquil·lament...». Després Espinàs va explicar que li agradaria que aquella cançó sonés en el seu funeral.
L’elecció i els comentaris que feia Espinàs, penso ara, també eren una espècie de retrat sonor de la seva vitalitat pausada, d’una mirada neta de l’excés i l’exhibició sentimental, i tanmateix d’una proximitat i calidesa naturals. Aquesta sensació amistosa, de conèixer-lo a partir de les seves paraules com si et parlés de tu a tu, és una de les raons que el va fer tan popular i estimat. Durant moltes dècades, el nom de l’Espinàs ha sigut una presència constant en la nostra cultura, ramificant-se en una infinitat de projectes molt diferents, però que sempre confluïen en una gran curiositat per les coses.
Als anys 80, els joves de la meva generació trobàvem Espinàs una mica queco. Era aquell senyor que escrivia a l’‘Avui’ sobre coses quotidianes, senzilles, banals en aparença. Tanmateix, almenys a mi, la seva constància a l’hora d’escriure, la seva presència discreta i un zel per preservar la seva vida privada, aviat me’l van fer apreciar tal com era de veritat: una persona de món, rigorosa, sense vanaglòries i alhora, quan era necessari, amb un humor finíssim. Per tot això, la seva obra immensa pot llegir-se ara com un gran testament, un report del seu pas pel nostre món, potser tranquil·lament, però sense aturar-se mai durant gairebé un segle.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
