Francisco Camps, l’home que sabia massa poc

Suposadament els delinqüents d’una trama corrupta que s’ensenyoria pels despatxos del Govern autònom i la capital valenciana havien regalat vestits cars a Camps. En un judici posterior, celebrat el 2012, un jurat el va absoldre del delicte de suborn impropi. Però el passat s’entossudeix a tornar. Fa una setmana es va obrir a l’Audiència Nacional el judici oral sobre l’anomenada trama Gürtel i la Fiscalia Anticorrupció demana a Camps dos anys i mig de presó per delictes de prevaricació i frau. Per descomptat, després de més de vint anys negant fins i tot els indicis més evidents i les condemnes a col·laboradors i amics pròxims, Camps no només repeteix que és innocent: manté que la Fiscalia Anticorrupció ha organitzat una conspiració contra ell.

Francisco Camps, nascut el 1962, és doctor en Dret, però fins i tot aquest títol acadèmic ha resultat sospitós. Tot en Camps és sospitós, incloent-hi l’aspecte de capellanet que va abandonar la sotana enlluernat pel món, el dimoni i la carn. Es va doctorar el 2012, ja fora de la Generalitat, per la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Però la tesi no es pot consultar. Està custodiada com un tros de la fusta de Jesús o una babutxa de Mahoma a la biblioteca del centre universitari. La va dirigir Vicente Garrido Mayol, en aquell moment president del Consell Jurídic Consultiu del País Valencià, un càrrec per al qual el va nomenar, sens dubte casualment, el mateix Camps. Aquest grotesc episodi d’una tesi impublicable –una cosa que té el mateix sentit que un porró segellat al buit – explica molt bé com funciona el cervell de Camps i la seva plena desconnexió amb qualsevol convicció moral.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Potser aquest tret va servir perquè l’Opus Dei toqués a la porta del seu cor molt aviat. Més endavant va trobar entre estimats companys altres membres de l’Obra, com Federico Trillo i, sobretot, Juan Cotino, els seus dos principals contactes amb la direcció nacional de Mariano Rajoy, al qual sempre va recolzar. El mateix Rajoy que entre el 2010 i el 2011 el va deixar trist, solitari i final a la vora del mar sulfúric de la Gürtel. En un principi Camps semblava un noi diligent i impol·lut que va passar de la protecció de Rita Barberá –va ser la seva mà dreta a l’Ajuntament de València– a l’amistat amb Eduardo Zaplana, que va marxar a Madrid de ministre de Treball i va pretendre deixar una marioneta obsequiosa com a president de la Generalitat. Però Camps va decidir independitzar-se: va aconseguir ràpidament les direccions provincials del PP valencià i va passar a pasturar, ampliar i perfeccionar el sistema clientelar heretat del zaplanisme: pimes importadores i exportadores, el vertiginós i molt influent univers faller, i l’associacionisme comarcal i local. Una olla podrida salpebrada amb una miqueta de regionalisme vinculat, sobretot, a les guerres polítiques, jurídiques i simbòliques de l’aigua. Al cim de l’èxit, amb unes majories absolutes que aplaudien com foques ensinistrades a les Corts, ¿per què no podria tenir alguns empresaris de confiança, com el Bigotis, que treballaven per a altres franquícies del PP a la resta d’Espanya? ¿Per què no podia confiar en Francisco Correa, creador d’Orange Market, si fins i tot Aznar el convidava al casament de la seva filla?

És rigorosament cert el que Camps proclama: ha sigut absolt en els últims quinze anys de nou causes judicials. Però, si des d’un punt de vista judicial pot aconseguir desempallegar-se’n, políticament i moralment no aconseguirà mai una innocència versemblant, dolça i fresca com una bona orxata. Massa condemnes. Massa penediments i confessions. Massa fetor que emana d’un malbaratament escandalós i uns aires de grandesa propis d’un pèplum barroer i fugaç.