El pacte i el ‘relat’

Els que considerem que la política és la manera més civilitzada de resoldre els conflictes i de fer prevaler l’interès general, amb el diàleg, la negociació i el pacte com a instruments, celebrem que a Catalunya s’hagi recuperat de nou el camí de la democràcia deliberativa i l’acord entre diferents. Els que constatem que l’anomenada ‘dècada prodigiosa’ del procés ha trencat la centralitat catalana i catalanista, aplaudim la superació de l’estèril política de blocs, amb l’objecte de la governabilitat, que suposa aquest pacte pressupostari. Els que defensem que entre partits democràtics no poden existir vetos apriorístics, com el que va rebre el PSC del bloc independentista en vigílies de les eleccions del 14 de febrer de 2021, valorem que ERC hagi superat aquella pulsió excloent, sobretot quan el seu líder, Oriol Junqueras, va afirmar després de la cita electoral, a ‘Els matins’ de TV-3, que un Govern amb el PSC «és impossible perquè som els dos partits polítics més antagònics de Catalunya» (sic). El pacte amb el PSC diu molt de la voluntat del president Aragonès de prioritzar l’acció de govern, però mostra sobretot la ‘força tranquil·la’ que ha esgrimit Salvador Illa durant la negociació. Tant l’un com l’altre han coincidit a remarcar que aquest és «un acord pressupostari i no un pacte de legislatura».

Notícies relacionades

El Parlament aprovarà en temps rècord els pressupostos del Govern

Fins que siguem vells

No obstant, els que creiem en tot això, els que ens alegrem que aquest pacte pressupostari hagi tornat la transversalitat a la política catalana, tampoc combreguem amb rodes de molí ni ens fem més il·lusions del compte. El procés no ha mort, com afirmen alguns analistes; el procés ha entrat provisionalment en via morta: s’ha trencat la unitat d’acció del bloc sobiranista, s’ha trencat el Govern entre ERC i JxCat, ha disminuït la capacitat de mobilització de les entitats independentistes i no existeix un full de ruta compartida entre partidaris de la unilateralitat i la via negociada. No obstant, el procés com a relat polític continua viu: el seu univers simbòlic, la seva cosmovisió, no només continua sent hegemònic a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals –TV-3 i Catalunya Ràdio han sigut la pantalla i l’altaveu del procés–, sinó que ha sigut normalitzat a l’espai públic. N’hi ha prou amb un exemple. El tall de veu de la declaració institucional del president Aragonès al ‘Telediario’ (La 1) del 2 de febrer: «Hi ha una majoria, també al Parlament de Catalunya, a favor de la independència de Catalunya. I el fet d’aprovar uns pressupostos no significa que aquest 52% es dilueixi».

Molt pocs, tant a l’escena política com a la mediàtica, es cuiden de contrastar la xifra màgica del ‘relat’. Ho va fer, al seu dia, Jose Rico en una anàlisi en aquest diari: ‘El mite de la majoria independentista del 52%’ (14 de febrer de 2022). És un mantra que, a còpia de repetir-lo, eclipsa la realitat: la suma dels tres partits independentistes amb representació al Parlament (ERC, JxCat i CUP) es queda en el 48,05%; perquè l’independentisme pugui afirmar que va superar el 50% dels vots, hi ha d’afegir el percentatge que va obtenir el PDECat (2,72%) i s’arriba a la xifra del 50,77%, lluny del mantra del 52%. El mite continua vigent. Forma part del ‘relat’. Com ho són tots els conceptes encunyats pel sobiranisme: l’imbatible ‘dret a decidir’, la majoria demoscòpica del 80% a favor d’un referèndum, la via de la llei de claredat canadenca sota la qual no s’ha celebrat cap referèndum al Quebec, la inexistent unilateralitat d’Escòcia, com ha corroborat el Tribunal Suprem britànic, la fórmula de Montenegro... Resumint: benvingut sigui el pacte pressupostari, però el ‘relat’ processista ha de perdre la partida a les ments, el pas previ per a la seva derrota parlamentària a les urnes.