L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Espinàs, la constància de la pluja fina
Comiat a una mirada que va pintar una aquarel·la diària durant 40 anys
El secret del columnisme rau, crec, en la veu; si no l’aconsegueixes, pam, estàs venut. El nord-americà Gore Vidal venia a dir, més o menys, que l’estil consisteix a saber qui ets, què vols dir i que no t’importi un rave. Vaig pensar en aquest tema al saber de la mort de Josep Maria Espinàs, diumenge, després de llegir la formidable glossa que Ernest Alòs li va dedicar en aquestes pàgines. Espinàs la tenia. Una veu sense majúscules, excessos ni estridències, modelada en la constatació gustosa del present, en la imbricació de vida i pensament, una veu com la pluja fina, que sembla que no mulla però acaba amarant a força de constància. Tac, tac, tactac, tac, tactac. El so de les gotes s’havia d’assemblar a la percussió dels tipus d’alumini contra la cinta, el paper i el rodet. Tactac, tac, tac. ¿On anirà a parar l’Olivetti Studio 46 d’Espinàs? Una màquina d’escriure «de color blau, tirant a cendra», va escriure l’altre dia Josep Maria Fonalleras.
Espinàs enganyava. Em refereixo al tarannà anglès i la pipa, afegitons que potser convidaven a pensar en un posat, en l’exhibició d’una falsa modèstia. Però no. El possible equívoc es difuminava llegint-lo. A l’autor, semblava que la glòria li importava un rave, en el sentit de Gore Vidal. Un rave. ¿Era realment així? En qualsevol cas, es va instal·lar en el present pur. «He après que soc un moment de la vida i el món», va declarar en una entrevista de fa uns quatre anys. Les seves sabates mai es van desenganxar de terra ni la seva mirada de l’observació directa. Espinàs va acceptar que no anava construint catedrals i en aquest pragmatisme habita el seu llegat. Durant 43 anys, va escriure un article diari, primer a l’‘Avui’ i, a partir de 1999, en aquesta santa casa. Quatre dècades de pedaleig constant, més d’11.000 articles. Es diu aviat. Una heroïcitat per treure’s el barret de copa.
CLAREDAT I LLEUGERESA
«Publicar un article cada dia significa acceptar una dosi diària de fracàs», va escriure a ‘El meu ofici’ (La Campana, 2008). No es pot parir una idea genial cada dia. Suposo que assumir aquesta frustració el va portar a alliberar-se de la crítica i de l’elogi, i a construir des d’allà el seu mètode. Curiositat. Claredat davant l’empatx de prosopopeia i pedanteria. Sentit del ritme. La lleugeresa en sabatilles de qui agafarà l’autobús. Confiança en la capacitat d’improvisació. Deixar que el cervell rumiï les seves lectures, sí, però sobretot les observacions directes i minucioses de paisatge i paisanatge. Això és o en això hauria de consistir el periodisme: mirar i escoltar la gent. n
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
